«No he comprat mai cap obra d'art a un preu desorbitat, ni ho faré mai»

–«Sóc i em sento col·leccionista des de que era molt petit. Tenia nou anys i ja col·leccionava de tot, cromos, objectes de tota mena... Als 25 anys, acompanyava el meu exsogre a comprar obres i em va entrar la fal·lera de fer la meva col·lecció d'obres dels impressionistes catalans: Mir, Nonell, Casas, Rusiñol.»

– «Una mica abans, vaig entrar a treballar en el món de la moda i viatjava molt per tot el món. Anava a exposicions i vaig començar a comprar llibres, molts llibres, per tenir documentació d'allò que veia. Avui la meva biblioteca consta de 250.000 llibres.»

– «... M'aconsellava que l'acompanyés i que callés... Qui comprava era ell i jo havia d'observar el que li agradava a ell. Al cap de tres anys, em vaig separar de la seva filla i vaig pensar que aquell patrimoni s'erigia amb obres d'artistes morts, artistes que no podien treure'n cap benefici perquè ja no existien, i sí que en treien, de profit, les galeries que els comercialitzaven. Una mica per trencar i oblidar tot el que havia sigut la meva vida anterior, vaig vendre totes les meves obres impressionistes i vaig començar de zero amb l'art contemporani.»

– «Una pintura d'Artur Heras, artista del nou realisme valencià junt amb Rafael Armengol i Manuel Boix. La vaig comprar a la galeria Adrià i em va costar 60.000 pessetes. Vaig estar uns quants dies sense dormir: m'havia tornat boig?! A partir d'aquí, vaig començar a comprar Artigau, Serra de Rivera..., tot el personal que feia figuració.»

– «Josep Niebla, de qui em vaig fer molt amic, em va dir que hi havia una persona una mica sonada a la Bisbal, Pere Noguera, que feia coses molt rares i que potser m'interessarien. Vaig anar al seu estudi i em va ensenyar coses realment raríssimes: una pinta dels cabells i un tub de pasta de dents fets amb ceràmica. Tenia un sentit tan poètic que li vaig comprar. I a partir d'aquí, vaig anar relacionant-me amb altres artistes que treballaven en aquesta mateixa línia: Carlos Pazos, Jordi Benito, Eulàlia Valldosera, Francesc Abad; els qui vivien a París: Jaume Xifra, Joan Rabascall, Antoni Miralda; els qui vivien a Nova York: Francesc Torres, Eugènia Balcells, Àngels Ribé... Per mi, tots eren fills de Brossa i les seves obres poètiques em fascinaven.»

– «Quan tenia el figuratiu i tenia el conceptual, em vaig adonar que hi havia un buit en la meva col·lecció. I me'n vaig anar volant als estudis de Daniel Argimon, Romà Vallès, Josep Guinovart... Els vaig comprar obres maquíssimes.»

– «Vaig comprar un Tàpies gegant, de 6 per 2 metres, impressionant, meravellós, a la galeria Maeght. Ja a casa, em va trucar el director de la galeria, en Francesc Farreras, per dir-me que no em venia l'obra. Per què?!, li vaig preguntar. Doncs perquè Tàpies li havia dit que la meva col·lecció no era adequada per aquella obra, que tenia unes mires molt més altes per a aquella obra. Em vaig quedar tan decebut... No tenia prou categoria per tenir una obra de Tàpies... Després, no he volgut comprar mai més un Tàpies. No en tinc cap, ni en vull cap.»

– «A mi m'agrada començar sempre una col·lecció quan la resta de la gent no en vol ni sentir a parlar. Sempre he comprat a contracorrent. Ningú els feia cas als conceptuals, doncs jo sí. Després, em vaig ficar en el món de la fotografia perquè tothom la denigrava, deien que si és un múltiple, es fan moltes còpies, que si és molt delicada i bla, bla, bla. I encara segueix sent un bon moment per comprar fotografia, sempre que no et fixis en aquells fotògrafs superconsagrats. Els Andreas Gursky i companyia sí que tenen preus desorbitats. I jo no he comprat mai res a preu desorbitat, ni ho faré.»

– «Sempre he comprat només allò que m'ha arribat al cor. Mai vaig comprar res pensant que ho tornaria a revendre, que valdria més diners... I la prova és que mai m'he venut cap obra.»

– «Només una vegada un quadre del Saura perquè necessitava calés per acabar les obres d'una casa que m'havia comprat a l'Empordà, a Monells. Però res més: totes les meves obres són com fills. Quan em vaig separar per segona vegada, vaig dividir la col·lecció en dues parts. La meva exdona va triar els quadres que ja tenien un valor de mercat i jo sense dubtar els conceptuals, que llavors encara no valien res, però jo me'ls estimava moltíssim.»

– «M'hauria de tocar una herència, jo no tinc els diners de Vila Casas. He intentat mil cops vendre la meva col·lecció al Macba, i no hi ha hagut manera. Fa 20 anys que ho estic intentant... Però van canviant els governs de la Generalitat, van canviar els directors del museu i cada vegada que ho tinc lligat se'n va en orris. Amb Manuel Borja-Villel, l'acord estava tancat. Però, se'n va, i apa, torna a negociar. I ara ja n'estic fart d'anar-los al darrere. Si volen, que truquin a la meva porta.»