Rellotges de sorra, sol i mam

Acabo d'escoltar per la ràdio que un estudi alerta que les 106 platges de la vegueria de Girona perden un metre de sorra cada any, i el Centre Internacional d'Investigació dels Recursos Costaners (CIIRC) i el Laboratori d'Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) adverteixen que en deu anys desapareixeran d'un 15% a un 20% de les cales catalanes. El tic-tac del rellotge de sorra marca el ritme del pas del temps, de la fi de l'atractiva barreja de sol, platja i mam. Els joves que han recalat a Salou i recalen ara a Lloret (suposem que no són el mateix ramat, seria de rècord olímpic de resistència) són les darreres generacions que podran explicar als seus néts la passada d'aquell viatge d'adolescència al sud. De l'esport practicat damunt l'arena a altes hores, després de la marató per bars i discoteques. Alguns mentiran i relataran que els avis es varen conèixer allà i que mai no ho oblidaran... No podran ensenyar les fotos digitals d'aquella disbauxa perquè ja no es fabricaran aparells compatibles amb la tecnologia actual (com ja em passa amb els cassets d'El Fary que guardava com a inversió). Les pàgines web, els blocs i els Myspace que avui recullen a internet les imatges boges d'aquests dies s'hauran escolat, com la sorra. Difícil de demostrar que allà on el mapamundi ha dibuixat un perfil incognoscible en groc desert hi havia una línia de platja concorreguda. Els fills dels fills dels que avui veiem disfressats com si es tractés d'un comiat de solter/a multitudinari, com els que deambulen els dissabtes per la rambla de Girona, escoltaran les batalletes dels avis amb el mateix posat incrèdul que la meva generació escoltava els seus avantpassats. [Disculpeu-me, però deixeu-me escriure el nom de Messi aquí: no voldria ser l'únic mortal dels que col·laboren en un diari que no ho deixés negre sobre blanc, o m'assenyalaran pel carrer. Gràcies.]