Barrets i mocadors

Ara hem hagut de veure com una adolescent era expulsada d'un institut madrileny perquè duia al cap el mocador islàmic. No fa gaire, un magistrat de l'Audiencia Nacional va privar d'asseure's en el banc dels advocats una lletrada que també duia posat el mocador. Un cas ben curiós, perquè l'Estatut General de l'Advocacia preveu que els advocats poden comparèixer davant dels tribunals coberts amb un birret.

Aquesta contradicció s'assembla a la que fins fa poc regia a les esglésies catòliques: a l'interior del temple les dones s'havien de cobrir el cap amb vel o mantellina mentre que els homes s'havien de treure el barret, excepte els capellans, que duien bonet de quatre puntes, i el bisbe, que portava solideu i mitra (a la catedral de Girona, per acabar-ho de complicar, l'alcalde i els regidors tenien el privilegi de poder-se posar el barret de copa durant el sermó).

Posar-se coses al cap és una vella obsessió dels humans. Els frares porten caputxa, les monges porten toca, les infermeres, còfia; els catedràtics i els jutges, birrets plens de borles i serrells, i els lords anglesos, fastuoses perruques. Es posen corones sobre els caps dels reis i tiares sobre les testes dels papes. Els pagesos porten boina i les pageses velles, un mocador quasi idèntic al de les joves islàmiques. Els soldats sempre han dut casc o casquet; els oficials i els policies, gorra de plat i els cuiners, una mena de xemeneia blanca. Homes i dones s'han cofat sempre amb barrets i capells i no ha passat mai res. És allò que diu la cita: «Tants caps, tants barrets», que no és més que una apel·lació a la llibertat. Però hi ha una altra dita molt més explícita: «Cap sense barret, tothom hi té dret.» Pertany a l'època en què de barret tothom en duia (dels prostíbuls se'n deien cases de barrets, de tants com n'hi havia penjats al vestíbul). Ara que el costum s'ha capgirat, bé hauríem de dir també l'adagi a l'inrevés: «Cap amb barret, tothom hi té dret.» I qui diu barret, diu mocador.