Quelcom més que les vegueries

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, va manifestar, en el marc d'una recent reunió amb la Cambra de Comerç de Tortosa, que la creació de les vegueries era un procés irreversible, però no va fixar dates de quan i com es faria possible. Des de la recuperació de la Generalitat el 1978 sempre sembla que està a punt d'aconseguir-se i sempre, al darrer moment, sorgeixen complicacions que ajornen la decisió. El mateix Maragall va fer dues campanyes amb la bandera de la vegueria de l'Ebre i quan arribà a president el tema deixà de ser prioritari.

La tebiesa de CiU, permanentment preocupada per mantenir els equilibris que li permetessin manar, no va voler encarar l'assumpte (el pujolisme va pactar amb tothom per controlar el país, tant a la Generalitat com en el cas local de Tortosa, on l'alcalde Beguer es mantingué governant amb UCD, el PP, socialistes i també IC, segons li convingué a cada moment). És just, però, reconèixer que l'important nivell de desconcentració administrativa que tenen avui les Terres de l'Ebre, amb delegació del govern i serveis territorials dels diferents departaments de la Generalitat, fou possible des del 2001 pel decret signat per Artur Mas com a conseller en cap, dos anys abans de les eleccions que perdria. Però, més enllà del marc administratiu, els òrgans de representació, com ara l'Idece o el Consell Econòmic i Social, han estat inoperants fins ara pel que fa a la seva representativitat i la seva capacitat de dinamització territorial.

La creació de vegueries no és un tema recurrent de l'irredemptisme ebrenc, és un assumpte que afecta la pròpia identitat nacional de Catalunya. No s'ha d'oblidar que la supressió de les vegueries fou el resultat de l'absorcionisme borbònic primer i del liberalisme centralista, inspirat en l'igualitarisme napoleònic, que suposa la creació de les províncies. La construcció institucional de Catalunya no quedarà completa fins que es creï un veritable poder regional en el marc de les vegueries. Aquí hi ha la mare dels ous. El govern de l'Estat sempre s'ha mostrat reticent que Catalunya es dotés d'una administració diferent i que el repartiment del poder territorial no fos el que dimana del poder central. La lògica exigiria que, un cop creades les vegueries, les divisions perifèriques de l'administració central s'adaptin als seus límits, i això, en el cas de Catalunya, voldria dir substituir les actuals quatre demarcacions i les seves diputacions per les set vegueries, cosa que no està en contra de la Bíblia (la Constitució del 78 diu que ha d'haver-hi províncies però no diu quantes ni quines).

El problema de fons és l'oposició del nacionalisme, el nacionalisme espanyol vull dir, al fet que hi hagi un poder real per part dels territoris amb aspiracions a l'autodeterminació com Catalunya i Euskadi. Sobiranisme que no és sinònim d'independència sinó senzillament de democràcia. Pasqual Maragall, que va intentar solucionar l'encaix amb Espanya, amb el seu projecte de federalisme asimètric, fou foragitat pels que es consideraven companys seus. La golosia pel poder, amb totes les seves ramificacions que arriben als esglaons més miserables, fa possible pactes contra natura, com és el cas de l'aliança del PSOE i el PP al País Basc, afegit a allò que deia del nacionalisme espanyol que els permetrà governar amb menys vots populars i encara molts menys si considerem que han anul·lat els de cent mil bascos assimilats, tots en bloc, a terroristes. L'esquerra espanyola, en particular el PSOE, és incapaç d'articular un discurs coherent en aquesta qüestió més enllà de les conjuntures electorals; i la dreta es manté fidel a la consigna feixista «Más vale una España roja que rota». A tots dos, però, els uneix el seu nacionalisme imperial.