Resplendor i fosca a Sicília (I)

Podria escaure's que franquejar Sicília acabés en travessia a l'ultramón. Difícil és d'explicar en un tros minso de paper quina mena de pulsió pot desvetllar aquest hivernacle cultural. Damasquinat de carreteres infernals enmig d'una mar mil.lenària.

Avui, tanmateix, sols apuntaré l'objectiu sobre Marsala. El seu nom —que en àrab significa «Port de Déu»— ja ens avança raó d'orígens. Hi vaig arribar tard: una nit d'abril encara freda. Els carrers estaven deserts: els forasters ja havien fet maleta i via, tips d'un oratge immisericorde. La jornada havia estat llarga. I dura. Caldria fiar a un altre tros de paper la peripècia de conduir-hi a través de totes les tempestes del cel i de l'infern. Marsala em va rebre vestida de blau fosc, com gola de ciclop. Tot entrant i ja m'hi vaig perdre. De poc —o de res— m'havia servit el fòtil «guiacamins» que s'incloïa amb el lloguer del cotxe: va embogir una vintena de quilòmetres després. Els estadans em varen ser de més auxili. Com el recepcionista de l'hotel, que va venir a «asistir-m'hi» a l'ordre de: «No es moga de la plaça on és!» Més tard, desfent maleta, vaig pensar que l'endemà seria, de segur, diferent. No vaig considerar que encara hi faltaven unes quantes hores.

Tenia a mà un parell d'adreces de bons restaurants. Dissortadament, havien tancat aprofitant la fugida del personal. També de l'hotel vingué la solució: em lliuraren avís d'una trattoria força apreciada pels vilatans. Vaig sortir carregada de croquis i uns pocs euros per complimentar aquell port consagrat. Després de tantes hores de camí, tenia de plom els muscles; adolorits coll, braços, mans i entranyes. A dues-centes passes de l'albergo, se'm posà al davant una ombra sobtada de cos menut, nounat desallotjat d'aquell xaloc huracanat. Com Marsala, vestia de blau fosc. Parlava un dialecte tancat i golut alhora. Em demanà on anava i es va oferir a acompanyar-m'hi. Assegurava que sabia on era.

Començà llavors un tortuós vagareig per places i carrers. Sempre fent-li front al vent, sempre precedida per xiulets indesxifrables que de tots dos daven notícia a qui darrere murs o finestrals volgués abocar els ulls. Al cap de deu minuts d'aquell via crucis, vaig intuir que anàvem per camí errat. Jo li deia que tenia notícia que la fonda era en una plaça d'interior, però ell s'entestava a encarrilar-me vora mar i assenyalava forassenyat amb l'índex una resplendor llunyana, més enllà de la mar. Instants després —no vaig copsar si ombra o tempestat— em duia de la mà vers una foscor que vaig pressentir definitiva. No hi feia res que jo, esporuguida, desacostés peus. Aquell ànim diabòlic, amb emmurriats malucs, cama fina i peu estret no deixava d'anar-me'n al darrere. No recorde ja si fou fam o cansament, però, de cop, s'esvaí —o en fou trasmudament? Tan sols que uns ulls de fredor al·lucinada se m'incrustaren a la pell, me la traspassaren esmolats, se m'arraparen als ossos. Se'm va vinclar a sobre els malucs i em va serpentejar per les entranyes. Com Odisseu, m'hi vaig descobrir sense adonar-me'n nuada a un pal enmig del ras contra el perill de veure'm arrencada pel temporal —o per aquell boig del Port de Déu— camí de l'aigua. De nou sense adonar-me'n, Marsala es va encalmar.

Uns quants minuts després, seia davant un sucós plat de peix i un vi del paese al menjador recomanat i «benguanyat». Els hostalers, matrimoni afable, em van parlar d'aquell vent homicida que de tant en tant hi apareixia. Després de sotragada tan brutal, aquella glòria de Déu rodolant per la gola va ser acceptada com un guardó al valor.

L'endemà vaig visitar Marsala. Per primer cop, el sol em va beneir. Aviat tornaria a abandonar-me, esdevingut diluvi desfermat a Messina. Però aquesta és ja una altra història. Al Port de Déu també vaig rebre el primer afalac de la primavera, flonjo i lleuger. M'agradaria pensar que aquell boig del Port de Déu va ser de fet un espectre petit i compassiu que em dugué de la mà per la llinda que a Sicília hi ha entre la resplendor i la fosca.