Societat

«Hem guanyat la guerra»

El viatge Tren de l'Exili entre Barcelona i Portbou reuneix 400 persones al coll de Belitres

«Efectuarà entrada per via 1, tren de l'exili procedent de Barcelona amb destinació a Portbou. Aquest tren només admet viatgers autoritzats.» Girona, dissabte al matí. La megafonia de l'estació sona molt diferent que la del febrer del 39, quan mig milió de persones fugien caòticament sota les bombes de l'aviació franquista. El comboi commemoratiu, organitzat pel Memorial Democràtic, ha sortit a dos quarts de nou de l'estació de França barcelonina. A Girona hi puja el conseller d'Interior, Joan Saura. La porta està flanquejada per una bandera republicana i una estelada (estrella roja sobre fons groc: del morro fort) penjades pels expedicionaris. Entre el passatge, escarapel·les tricolors al pit i un núvol de periodistes cercant testimonis. Hi ha Josep Maria Arnau, de Barcelona, que va marxar cap a l'exili amb només 5 anys. Hi ha Amadeo Gracia, de 74 anys, protagonista d'una de les imatges més famoses de l'èxode: se'l veu, just darrere de la seva germana amb només una cama, anant cap a Prats de Molló «el 29 o el 30 de gener del 1939», segons explica ell mateix mentre ensenya la instantània a la seva veïna de seient, Montserrat Julio, que va travessar per Maçanet de Cabrenys quan era a punt de fer els 10 anys. L'Amadeo se'l veu una mica atabalat per tanta càmera i micròfons: «La veritat és que en tinc pocs records, perquè era molt petit i perquè he passat tota la santa vida intentant oblidar.»Amadeo va perdre el seu pare poc després de ser captada aquella imatge que donaria la volta al món i ell, la seva germana i un altre germà, originaris de Montsó, retornarien a l'Estat Espanyol per passar prop de quinze anys en un hospici («bé, un centre d'educació, en deien, assenyala irònicament aquest protagonista»). Al seu costat, la Montserrat conta que, dins de la desgràcia, va tenir molta sort: «Vam travessar la frontera amb cotxe i camió, i poc a poc ho vam haver de deixar tot, en un paisatge ple de cotxes estimbats i coses abandonades. Després d'uns mesos passant d'un refugi a l'altre, vam poder embarcar cap a Xile amb el famós Winnipeg, el vaixell organitzat per Pablo Neruda.-en aquell temps ambaixador a París- i vam arribar a Valparaíso el 2 de setembre del 39, just quan a Europa començava la guerra». Ella va tornar a Catalunya vint anys després, i celebra que ara es facin aquests actes: «És important que es recullin els testimonis de tots els que encara som vius. Els que hem sobreviscut i ho podem explicar som els que veritablement hem guanyat la guerra.»

Poc abans de tres quarts d'onze, els més de 250 passatgers tenen una rebuda calorosa a l'estació de Portbou. Tots plegats, més de 400. Abans de l'ascensió a peu al pas fronterer del coll de Belitres, per on van passar més de 100.000 persones cap a l'exili, l'alcalde de Portbou, Josep Antoni Vega, reparteix als exiliats un llibre d'imatges antigues del poble i un pint amb l'escut del municipi, ihi ha un refrigeri per agafar forces. «La memòria històrica també té set», proclama el veterà líder pagès Pep Riera, entre la comitiva. Hi ha uns autocars llançadora per a qui no vulgui, o no pugui, caminar. El gros de l'expedició enfila per un camí acabat de fressar a la carena, envoltat de màquia, algunes figueres de moro i una olor de ginesta i fonoll avivada per un gregal que refresca una ascensió de mitja horeta. El secretari general d'Interior, Joan Boada, i el subdelegat Francisco-Busquets porten roba i calçat còmode. El delegat de la Generalitat Jordi Martinoy, mig i mig. El conseller Saura enfila rostos amunt amb americana i mocassins. A Belitres sonen, fluixet, Raimon, Llach i un enregistrament antic d'Ay, Carmela!. Els parlaments, breus i sentits. Saura recorda amb emoció que el seu pare també va passar per aquell camí. Montserrat Julio, fa una narració colpidora culminada amb un crit esquerdat: «Hem guanyat la guerra!» Ovació sonada. Fa setanta anys, pocs metres després d'aquest paratge ara convertit en espai per a la memòria, gendarmes i els colonials soldats senegalesos apressaven bruscament els refugiats amb el crit «allez, allez!». Setanta anys després, al coll de Belitres un parell de mossos d'esquadra regulen el trànsit. Després del revolt, baixant cap a Cervera, un agent francès, negre com aquells soldats senegalesos d'antany, diu «allez, allez» perquè els vehicles no entorpeixin l'homenatge als exiliats. No hi ha dubte, s'ha guanyat la guerra. (Més imatges a www.elpunt.cat)

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.