Indians bisbalencs

Van marxar cap a les Antilles durant la segona meitat del segle XVIII per intentar “fer fortuna” i van tornar més endavant aportant a les terres de les quals van marxar influències caribenyes. Eren els anomenats indians, i a la Bisbal d'Empordà, com en altres poblacions de les comarques gironines, hi van deixar un llegat arquitectònic de cases majestuoses, entre les quals es conserven en excel·lent estat Torre Maria, Can Boy (Can Balaguer) i Cals Americanos. Les tres cases serveixen de fil conductor per explicar, a través de visites guiades, històries i anècdotes dels bisbalencs que van anar a l'aventura creuant l'Atlàntic. Les visites, que es fan a partir de les vuit del vespre, parteixen dels jardins de Torre Maria, una casa començada l'any 1927 i acabada el 1930. Àngel Pérez, d'origen cubà, n'era el propietari, després que la casa li va cedir el seu pare, Diego Pérez de Saracho, soci amb Pere Coll Rigau, de Torroella de Montgrí, en una fàbrica de llumins instal·lada a Cuba. Va ser a la casa de Pere Coll, a Pals, on Àngel Pérez (enviat allà pel seu pare des de terres cubanes per intentar, diuen, aplacar les ànsies de disbauxa del jove) va conèixer la seva futura dona, Maria Mascarós, i es van establir a la Bisbal, després de construir Torre Maria. Ara, la casa acull serveis municipals de l'Ajuntament.

No menys història tenen les altres dues cases. La de Can Balaguer, anteriorment Can Boy, perquè el propietari n'era Agustí Boy, va ser edificada reformant un mas del segle XIV. Boy, que era de Palamós, va marxar com a tripulant en un vaixell, i al cap d'un temps de ser a Cuba va muntar-hi una banca, negoci que el va portar a fer una gran fortuna, amb què va tornar a Catalunya. Cals Americanos hi són gràcies al terrissaire Joan Martí Oliveras, que després d'haver fet el servei militar a Cuba hi va establir el seu habitatge i una fàbrica de terrissa. L'arquitecte Martí Sureda, autor de projectes com el de l'edifici de les Voltes de la Bisbal, es va encarregar de dissenyar Cals Americanos. Una ruta, en definitiva, per conèixer més coses del llegat dels joves que un bon dia van marxar, amb una destinació incerta, a “fer les Amèriques”.