Les “estrenes” del colonitzador

La proximitat de la primera eixida “de debò” m'engresca; ensumar l'aventura no em deixa dormir bé. Finalment, me'n vaig de Libreville demà, a les set del matí!

M'acomiade de Rafael, l'amic de les indicacions assenyades. Sopem en una barraca de canyís enfront de l'hotel. Una música del país suau s'hi barreja amb peix torrat sobre aromàtica llenya i cervesa gairebé gèlida. A més d'intermediari de francesos i gabonesos —les seues relacions amb el govern són excel·lents—, es dedica a la música com a lletrista i productor d'intèrprets africans. Coincidim que la “velocitat”per als gabonesos és diferent de la nostra; també que en traiem “profit” mutu. Ells, “cisant” a mercat quatre quinzets d'ananàs i nosaltres, usurpant-ne tots els béns naturals.

A l'endemà, després d'un vivificant desdejuni a base de pa francès elaborat com en l'època colonial, espere al hall de l'hotel. Ja hi fa calor. La furgoneta Mitsubishi hi arriba dues hores més tard carregada de personal: fill i filla, nét i neta, un nebot i un amic de Marie-Claire, la meua guia. S'estrena amb mi aquesta cunyada d'un governador gabonès en el món del turisme. A la cabina seiem dones i xiquets. Darrere i al descobert, el fill, el nebot, l'amic de la família i l'equipatge.

La ruta serà llarga. Mamprenem la RN1. Més que no pas carretera, es tracta d'una pista de terra, la més important del país. A Ntoum, a 38 km de la capital, ens desviem cap al Parc Nacional dels Monts de Cristall. La vila té vora 7.000 habitants i va ser seu d'explotacions forestals. Hui produeix un dels millors ciments africans i és el “graner” de Libreville. El que me n'hi copsa, però, és un colorista mercat de menges naturals que s'estén al llarg de la pista. Els Monts de Cristall n'és un dels tretze parcs nacionals “estrella”, a la vora occidental de l'altiplà de Wolue-Ntem. És un assenyalat refugi de selva tropical amb una biodiversitat vegetal única al món. Ha calgut un permís per tal de travessar-lo, perquè hi ha una planta de producció elèctrica en mans gavatxes.

De nou a la RN1, baixem cap a Asseng, camí de Kango, on travessem el riu Komo. Ací la pista està asfaltada, però plena de clots. Entre Oyane i Ekouk travessem l'equador. Els poblats brollen vora carretera. Les cases de fusta hi són petites i bufones. Mentre les dones venen i compren a mercat, els homes seuen a la porta de casa o de la botiga a petar la xerrada. Tan sols bars i ferreries són regentades per ells.

A partir d'Ekouk comença la demarcació de Moyen-Ogooué. Abans de l'arribada dels europeus se la repartien els pigmeus i els akélés, encara que hi havia prou més ètnies. A poc a poc, però, anaren fugint a causa de l'embranzida dels “caça africans”. També hi feren la seua els missioners catòlics i protestants en convertir els oriünds en proletaris al servei del colonitzador blanc.

A Bifoun prenem la RN3 i travessem un munt de poblats —Benguié, Adanhé, Kougouleu, Gravier, Nzor-bang— bessones les unes de les altres urbanísticament.

Finalment, arribem a Lambarené, a 237 km de Libreville. Du al llom una intensa i dolorosa història. Naix a meitat del segle XIX com a centre d'exploracions fluvials —per la seua privilegiada situació entre rius i llacs— i, com a conseqüència, comercials. De fet, els negrers la van convertir en focus d'enfrontaments entre diverses ètnies per tal de “traure'n estella”. Hi eren recollits homes i dones de l'Àfrica central i duts riu avall cap a l'Atlàntic. Canviaven de vaixell i prenien ruta vers un continent governat per colonitzadors, també blancs. Hui és capital de la província. Compta amb més de 40.000 ànimes. Malgrat un passat tan tortuós, la gent n'és hospitalària i somriu sempre. L'esplèndid somriure africà. Tanmateix, el turista la coneix perquè el doctor Schweitzer, Premi Nobel de la Pau el 1952, va aixecar un hospital que no fa massa ha estat rehabilitat. A les primeres instal·lacions es respecta el vell posat. N'ha esdevingut museu. Les noves s'utilitzen amb la mateixa finalitat per a les quals va ser fundat.

En tot cas, ensume “estrenes” de colonitzador.