Successos

la contra

Entre flames

Per responsabilitat, haurem de seguir perfeccionant les mesures de prevenció i incrementant els recursos per a l'extinció dels incendis forestals

«Els arbres negres, ensutjats, denerits, s'aixecaven com espectres sobre una terra llisa i cendrosa», escrivia Joaquim Ruyra a Entre flames, unes narracions sorgides de la mirada horroritzada pels efectes d'un incendi que l'any 1928 havia devastat les Gavarres.

Estius xafogosos i focs a bosc: les coses són així a aquesta banda del món i qui més qui menys, tothom conserva algunes flames a la memòria. Als de la meva generació, quan evoquem el temps en què els esdeveniments encara ens retornen lligats a fenòmens naturals –l'any de la nevada, l'any de les glaçades–, ens apareix amb potència el record de l'any del gran incendi de la Costa Brava. L'estiu de 1967 va ser extremadament calorós, però quan es sumen pocs anys i poques referències per mesurar la vida, els excessos climàtics no tenen importància. Les pors, en canvi, són molt més poderoses. I si aquelles nits de finals de juliol i primers d'agost de la nostra infantesa han esdevingut inoblidables, és per l'incendi enorme, desbocat, incontrolable, que durant sis dies es va estendre des de les muntanyes de Lloret als municipis de Tossa, Vidreres, Llagostera, Santa Cristina d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Indrets singulars del massís de l'Ardenya-Cadiretes com Sant Grau, Solius, els Carcaixells o Pedralta es veien cremar des dels nuclis urbans i en aquelles nits enceses, els emplaçaments més elevats de cada població s'omplien de gent que contemplava l'impressionant horitzó rogenc.

Els més petits, és clar, vivíem el desconcert i el temor de la incertesa, procurant endevinar en el rostre dels adults si finalment s'esdevindria la catàstrofe anunciada i les flames traspassarien la costa d'Alou per enfilar-se, ja imparables, cap el cor de les Gavarres. La catàstrofe no va arribar i després de sis dies i 4.000 hectàrees cremades, els bombers, la Guàrdia Civil, uns centenars de soldats de lleva i una multitud de voluntaris mobilitzats, entre els quals molts turistes, varen aconseguir sufocar el foc.

En la mitologia local de la meva població, aquell gran incendi hi va deixar algunes històries sobre l'atàvica saviesa dels bosquetans i la infinita incompetència de les autoritats de qualsevol mena. No sé si totes són certes però són molt pròpies de l'època. A les darreries del franquisme l'Estat només es mostrava eficaç perseguint comunistes.

Tampoc es va millorar gaire durant el llarg aclaparament de la transició. Aleshores, després de l'abandonament de moltes activitats econòmiques tradicionals, sense gestió forestal, ni mesures preventives, amb múltiples urbanitzacions ocupant desordenadament zones d'alt risc, aquest país s'havia convertit en un escenari perfecte per a la propagació d'incendis. Amb el temps i a còpia de tragèdies i daltabaixos polítics, l'organització, els recursos, la capacitat, la professionalitat per combatre'ls s'ha incrementat moltíssim. Però la climatologia ens situa de forma periòdica en terra de focs i m'imagino que a la Catalunya central també conserven a la memòria els horitzons rogencs de l'incendi de 1994. I al Bages el 1998, i a Sant Llorenç Savall el 2003.

I a més, en aquest darrer cas, com en el d'aquest any a Horta de Sant Joan, vinculats a la dolorosa pèrdua de vides humanes. Per responsabilitat o fruit dels inevitables combats polítics, haurem de seguir perfeccionant les mesures de prevenció i incrementant els recursos per l'extinció, i fins i tot, potser, reconsiderarem alguns dels avantatges dels models participatius que ara s'han abandonat. Però no ens serà fàcil deixar de viure entre flames.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.