Apunts

Una visió laica de mossèn Pou

Entre les moltes coses que em commouen d’Amarcord, de Federico Fellini, n’hi ha una que em captiva: la idea que la memòria pot convertir-se en un espai poblat de fantasmes. Els records estan poblats d’espectres d’altres èpoques que deixen de ser figures reals per convertir-se en caricatures d’un temps perdut que es correspon amb la nostra infantesa. Vaig viure la infantesa a l’Empordà, a Torroella de Montgrí, i recordo quan els diumenges de tramuntana ens feien anar mudats a missa de deu del matí. Portàvem calces curtes i mitjons llargs. Els genolls estaven a la mercè dels vents i ens quedaven sempre envermellits de la fred. A vegades, quan travessàvem el passeig de l’església, abans d’entrar-hi, ens trobàvem amb la sotana negra i imponent de mossèn Pou. Ens posàvem en fila índia i, un darrere l’altre, li fèiem un petó a la mà. Mossèn Pou coneixia totes les famílies del poble i sempre repetia el mateix. A mi, sempre em deia que lamentava molt no haver-me pogut batejar perquè aquells dies era a Terra Santa. Amb el temps he pensat que aquell va ser el gran viatge mític de mossèn Pou. Va ser un pelegrinatge forçat cap al seu peculiar paradís terrenal.

La resta de la seva vida l’ha viscuda en una curiosa clausura, en què els límits del poble de Torroella n’eren la frontera. Era com els personatges de Brigadoon, que si algun dia travessen el pont corren el perill de desaparèixer. Cada dia feia el mateix trajecte des de la porta de casa seva al carrer del Teatre fins a la rectoria, passant per davant de Can Batlle, on tenia debilitat per les “dolces”. Mai es desviava del seu camí i, de ben segur, del seu horari.

Mossèn Pou era una persona fora del temps i de la història. Quan va ser ordenat capellà, la seva família va aconseguir que visqués a casa seva i que sempre estigués a la parròquia del poble. Passaven els rectors, els vicaris i altres capellans, però mossèn Pou sempre hi era. Cantava els Goigs de Sant Genís per la festa major, i en els enterraments, assegut a l’orgue, deia allò de “Que la llum eterna brilli damunt d’ell”. Mai parlava de res que tingués a veure amb la política, ni amb la situació del país, ni amb els canvis de l’Església. Sempre portava sotana i feia una prèdica semblant amb petites variacions. A la missa dels nens parlava de l’infern i el purgatori, mentre que a la missa dels adults angoixava els feligresos explicant quin va ser el dolor de la Verge davant el sofriment del seu fill al Calvari. A vegades, mentre recordava les virtuts de la gràcia, era capaç d’interrompre la prèdica per amonestar algun dels nens de la primera fila. Probablement mai he passat tanta vergonya com el dia que va parar d’explicar-nos què era la Pentacosta per dir el meu nom en públic i demanar-me que callés. La Pentacosta m’importava molt poc i aprofitava la prèdica per dir al company del costat que aquella tarda al Centro Cine veuríem Kirk Douglas a 20.000 leguas de viaje submarino.

Mossèn Pou vivia atrapat en la seva rutina, però la documentava. Amb una càmera particular de 8 mm filmava les processons del Corpus Christi i les sardanes a plaça del dia de festa major. Era un gran fabulador. A les tardes d’estiu, al Casal, ens assèiem en l’esbarjo a escoltar la seva versió de les aventures d’en Massagran. No era Jules Verne, però el personatge creat per Folch i Torres també es perdia per un imaginari colonial. El seu relat predilecte era El ferrer de Figueres, una versió casolana i no confessada del mite de Faust. El ferrer s’havia venut l’ànima al dimoni i aquest li havia donat el do màgic d’allargar el ferro. Mossèn Pou utilitzava tota la retòrica possible per fer-nos venir por, neguit i angoixa. El ferrer de Figueres era una excusa perquè ens espantéssim davant el poder malèfic del dimoni. Després d’escoltar el conte, tots teníem por de vendre’ns algun dia l’ànima al primer dimoni que passés per les nostres vides.

Mossèn Pou tenia un sentit de l’humor peculiar i molt naïf. Semblava com si només sabés un acudit i de tant en tant, quan coincidia en alguna trobada, el repetia: “Quin és l’animal que després de mort encara dona voltes?” Encara que coneguéssim la resposta havíem de fer veure que no la sabíem. Llavors mossèn Pou, amb un riure sorneguer i amb un posat de nen gran que mai va voler créixer, ens deia: “El pollastre a l’ast.”

Mossèn Pou va morir dijous. Feia molt de temps que no el veia, però no sé per què el seu fantasma s’ha fet viu de cop. És com si no pogués deslligar la meva infantesa de la seva sotana. És curiós que hagi mort al mateix temps que Kirk Douglas. Entre l’església i el cinema es feien totes les passejades dels diumenges a Torroella de Montgrí. Ara tot és diferent. Suposo que ja mai més podrem tornar a casa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.