La bibliotecària, mestra i activista cultural i política Montserrat Pumarola i Rodrigues (Girona, 1939), vídua de l’històric polític i escriptor Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006), ha mort aquesta matinada als 85 anys deixant un llegat que va molt més enllà de la tasca de preservació de l’obra del seu home.

Va també ser secretària dels Amics de la Unesco. Formada en l’escoltisme gironí, el seu avi matern era un gallec que es va casar amb Emília Franquesa Mir, de Caldes de Malavella. La família paterna provenia de l’Empordà, de Borrassà i de Figueres, però s’havien establert a Girona feia molts anys.

L’11 d’octubre del 1962, la Montserrat, de paisà, es va casar amb en Francesc Ferrer. Va ser el dia de les grans inundacions, com recordaria més endavant. Van tenir un fill i dues filles. S’havien conegut en una trobada d’escoltes a la Casa Carles. La Montserrat reconeixeria que l’Arc va ser sempre un indret especial per a la parella, un espai de lliberta en una ciutat encara fosca. Durant un temps es van dedicar a distribuir llibres clandestins d’editorials com Iberamen i Albertí. Formaven part dels diferents grups antifranquistes que col·laboraven a Girona i tenien connexions per tot el país.

En una entrevista a la Revista de Girona el 2008, Miquel Aguirre la va definir com una dona “infatigable que irradia energia per tots costats” amb un compromís “insubornable” pel que fa al país.

Va promoure el web francescferrer.cat, el 2011 va impulsar l’Associació Francesc Ferrer i Gironès i va cedir el seu fons personal a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ferrer havia estat un dels fundadors de Convergència, però del 1979 al 1993 va ser senador socialista a Madrid i del 1995 al 2003, diputat d’ERC, partit pel qual va ser tinent d’alcalde a Girona. Va ser col·laborador en múltiples causes nacionals per la llengua i la cultura, com la cooperativa Papyrus, de la qual en va sorgir El Punt.

El seu nom va anar sempre íntimament lligat a la lluita nacional en tots els àmbits. El 2005 va rebre un gran homenatge nacional, un acte on molts van recordar la rellevància de Pumarola en la seva trajectòria vital, tot i que ella sempre va voler mantenir-se en un segon pla i es va negar a concedir cap entrevista mentre el seu home va estar viu.

La Montserrat, “Pumi” pels amics, havia estudiat Magisteri i posteriorment va entrar a treballar a l’escola privada de Can Torras Hostenc, a Sarrià de Ter, a banda de fer de bibliotecària a la Casa de Cultura. Va ser pionera en l’enseyament en català. “Vaig treballar lliurement en català; només en castellà els dies d’inspecció. Vaig haver de plegar quan em vaig casar, perquè només volien mestres solteres”, va explicar en una entrevista a El Punt el 13 de desembre del 2009.

Es va quedar a les portes d’entrar a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Amb tot, va treballar a la biblioteca de la Casa de Cultura fins al 1963 i després va accedir a comissió de serveis a l’escola Annexa. Va deixar les diferents feines que tenia el 1971, quan el seu home, que també era empresari del sector de la construcció,. va accedir a la presidència de la Cambra de Comerç de Girona. Durant molts anys va arxivar i documentar totes les reunions polítiques, culturals i intel·lectuals que tenien lloc al seu domicili

L’amor per la cultura i el català li va inculcar el seu pare. A casa seva hi tenien una biblioteca amb més de 5.000 volums. Va ser el senyor Pumarola, que havia estat corresponsal a Girona d’El Matí, el que el va animar a llegir algunes de les grans obres mestres de la nostra literatura com Solitud, de Víctor Català. “També em va ensenyar a estimara Girona.”

Durant la Guerra Civil, el seu pare va ser mobilitzat al front amb els republicans. Va acabar en un camp de concentració de Lleida. Durant la postguerra la família va viure en una casa al carrer de la Llebre.

Pumarola es considerava independentista de pedra picada sobretot arran del fracàs de l’Estatut d’Autonomia. La seva recepta per a l’alliberament nacional la tenia clara, primer el país abans que “ser socialista, de dretes o liberal.” El seu home també va acabar convençut que l’únic camí per a la supervivència de Catalunya era la independència, sobretot per la incomprensió que va trobar a Madrid durant la seva etapa de senador socialista.

Pumarola i Ferrer va organitzar durant uns quants anys, a la casa que tenien a Romanyà, la Festa de la Ratafia, molt abans que la tradicional beguda esdevingués tot un fenomen a les comarques gironines.

Per desig de la família, no hi haurà cerimònia de comiat.