Recordant en Manel Colls
Impressor i amic del Barri Vell de Girona
Ahir ens vàrem assabentar del traspàs d'en Manel Colls i González, més conegut com a “en Manel de la impremta Llach”, local situat, fins al seu tancament, al carrer de Santa Clara, al costat d'on també hi havia hagut la botiga del senyor Vilar, de balances i talladores Mobba. La coneixença amb en Manel es remunta a fa més de cinquanta anys, quan amb l'obertura dels salons vàrem començar a fer batejos, comunions i casaments. Un meu oncle que treballava a la Paperera del Ter els venia el paper, i em va ensenyar una impremta petita de caire totalment familiar, on primer hi havia un senyor gran, i després van quedar en Manel i un noi molt trempat que l'ajudava; quan li portava les targetes no sabia mai si em deia de broma que no podria ser o si m'ho deia de veritat, i posava la cara seriosa, i no sabies com acabaria la cosa. De passar el pont de les Peixateries corrent per anar a buscar les targetes a última hora, me'n vaig fer un tip els dissabtes al migdia, però hi tenia un bon tracte i s'avenia als meus canvis. Va ser l'època que es varen començar a fer les bosses de confits, trencant l'esquema com s'havia fet fins llavors, amb el clàssic mocador de cel·lofana de puntes i els confits de colors, i així varen començar a fer el munt de bosses, algunes d'estrambòtiques i d'altres molt maques, i sempre trobava la manera d'aconseguir cartolina del color de la bossa, si era de ceràmica o així. Fins i tot em vaig comprar una maquineta i hi feia el forat jo mateixa. Era tota una artesania, però ni en Manel ni aquell noi no ens varen deixar mai penjats, tot i que també feien els recordatoris per a la funerària i a vegades tenien un munt de feina. Avui a 2/4 de 10 del matí li diran adéu a la sala de cerimònies del Tanatori de Girona.
Manel, feia anys que no ens havíem vist, des que es varen tancar els salons i, per tant, es varen acabar els batejos, els casaments i les comunions, però, per anys que hagin passat, no podem oblidar el teu bon servei i la paciència amb aquelles targetes de menú que havíem de canviar sovint, però que tant agradaven a la gent. M'encantava aquella impremta per com n'era de petita. Es baixava un escalonet, hi havia una mica d'entresolat i sembla que veig encara les màquines que hi havia, amb aquells calaixets.
La Impremta Llach també forma part de la història de la Granja Mora.
Descansa en pau.
(*) Maria Carme Ribas i Mora ( filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora)