Ramaderia i esport

“Un esportista, tant si fa exercici físic només per diversió o per mantenir-se en bona forma, com si és d'elit o professional, no ha de seguir pautes gaire diferents pel que fa a la seva alimentació de les que ha de seguir una persona sana que vol mantenir-se com a tal menjant de manera adient. Haurà, això sí, de tenir més cura de l'acompliment de les regles bàsiques”. Això diu el llibre Nutrición y deporte, de José M. Odriozola, catedràtic de bioquímica de la Universitat Complutense de Madrid, ara d'actualitat per l'anomenada operació llebrer sobre el presumpte ús de substàncies prohibides per part d'atletes espanyols, perquè és el president de la Federació Espanyola d'Atletisme, que sembla que no s'havia adonat del que diuen que passava. És un expert que entén les implicacions morals i les científiques del que significa el dopatge, i les conseqüències fisiològiques i toxicològiques per als atletes que busquen ajuts il·lícits per batre rècords. També afirma Odriozola que l'únic secret per aconseguir el millor rendiment del nostre organisme és l'entrenament adient que estimuli l'augment de la capacitat funcional de forma natural, i que la majoria dels suplements no afavoreixen cap procés per sobre del normal. La policia i la justícia ja aclariran els fets i les persones i productes implicats.

Les principals substàncies il·legals emprades en el dopatge són: els anabolitzants, que estimulen la formació de massa muscular i les seves prestacions; l'hormona del creixement, que augmenta aquesta massa; els beta-agonistes (clenbuterol), que milloren la respiració, incrementen el ritme cardíac i són també anabolitzants; les transfusions de sang i l'EPO (eritropoetina), que estimula la formació de glòbuls vermells; i els diürètics (que promouen la producció d'orina) i altres productes que emmascaren les substàncies prohibides. Amb aquests productes es busca, sobretot, millorar la musculatura, és a dir la carn, dels esportistes. L'eficàcia d'aquests procediments no és sempre evident i comporten riscos.

Les pràctiques, lícites o no, per millorar el rendiment dels éssers vius, aplicant les relacions entre la ciència i l'alimentació, no van començar amb les persones sinó amb el bestiar per la senzilla raó, com deia el professor Grande Covián, que la carn del bestiar sempre ha tingut un preu i la humana en principi no en tenia. Ara, en forma de musculatura atlètica per batre rècords, la carn humana ja té un preu i s'hi apliquen diverses de les substàncies que s'han fet servir fraudulentament en ramaderia. Si consulteu llibres de toxicologia o de seguretat alimentària, i aneu als capítols dels productes emprats per forçar la producció animal, hi trobareu algunes de les substàncies abans esmentades. Sense ànim d'ofendre ningú, s'està tractant els atletes com al bestiar, i ara que ja fa temps que els controls han aconseguit reduir molt aquests fraus en ramaderia, sembla que no passa el mateix amb alguns esportistes. Els animals no trien aquests tractaments, ni tampoc els consumidors de carn. La qüestió és fins on els atletes tenen prou llibertat per fer-ho, amb les pressions, fins i tot patriòtiques, a què es veuen sotmesos. El recent cas del ciclista Contador és ben il·lustratiu: li van trobar clenbuterol, bé que en quantitats ínfimes que no podien haver influït en el seu rendiment, però no n'hi haurien d'haver trobat gens, i ho va atribuir al fet d'haver ingerit una carn contaminada per tractament fraudulent de l'animal de procedència. És difícil que hagi passat amb una carn produïda a Europa, però a la Unió Europea entren carns de països tercers no sempre tan curosos com nosaltres amb els fraus. Tot està en procés d'investigació i caldrà esperar les dades i proves definitives. De totes maneres, potser ve a tomb una frase de Jacques Anquetil, guanyador de cinc Tours de França fa més de quaranta anys: “Només un idiota es pot imaginar que es pot fer Bordeus-París a base d'aigua. Els corredors tenen el mateix dret a tractar els seus dolors que un professor de geografia”. Estem en la fase de presumpció d'innocència, però cal recordar una idea avui oblidada: en l'esport l'important és participar. En atenció als atletes que fan les coses bé, cal destriar el gra de la palla.