Anglada, d'uns ulls oberts al món

Deixin un moment la respiració en suspens, si els ve de gust, i escoltin això: «No sé jugar amb màscares, amics. / Estimo massa les paraules nostres / de molts llavis de cendra, crit i flama. / No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa / d'uns pocs pensaments clars / ni per bastir-me, en arbres de misteri, nius de somnis remots.» Són uns versos de Maria Àngels Anglada, extrets del poema titulat «No sé jugar amb màscares», que pertany al llibre Columnes d'hores, publicat l'any 1990. Al cap de sis anys va aparèixer el poemari Arietta; un llibre sublim en què Anglada feia seus –per tornar a deixar de seguida esbatanats a la finestra del món– els camins del mar d'Ovidi, i també els de l'aire, tothora des d'aquesta seva mirada inconfusible. I notin –si encara són aquí i han decidit tornar a respirar– que el poema va més amunt: «A la cruïlla / dels camins de la nit, la veu ressona: / hem escollit, en l'espera de l'alba, / els dards de la veritat, o un dur silenci.» No cal dir que aquests versos contenen el mateix respir de les palpitacions del cor i del cos que tenim ara: són els mateixos dards d'una veritat que fa mal si resulta que no vol màscares en cap de les cares que ensenya. I és la mateixa espera de l'alba (del cor i del cos) que vivim tots nosaltres en les nostres cavitats i que també és plenament viva en l'entranya d'un poble que no pot ni sap encara ser poble... Hi ha un sentit brusent de celebració en aquest respir poètic –d'una concisió rabiosament intensa– d'Anglada. De fet, tots els temes que habiten la seva poesia contenen l'hàlit compartit d'uns ulls oberts al món, o bé d'uns mots d'una ombra «com espases que tallen el temps» i que irradien en uns vials que obren més i més vials; l'amor, la denúncia, la profusió de la bellesa, la defensa de totes les dignitats, el paisatge viscut, les avideses, les essències o el pas del temps en són la millor mostra. Parlem d'una celebració de l'amor, de la vida i de la llum que és possible, només, en la mesura que hi ha la construcció d'un compromís incondicional amb la vida lliure. I un desig de desitjos que Anglada –en la seva condició de dona i d'escriptora, en un país saborosíssim però molt fet d'homes i per als homes i no gens desproveït de les xacres moralitzants i religioses de l'impediment– desplega amb una subtilesa potent en l'estesa d'aquest corredor sedós d'aspiracions que va d'un Empordà dilatant fins a Delfos i tota la Fòcida.

Jo era menut i ens havíem mirat i havíem parlat. Han passat anys i ara podria dir-ho amb la meva veu i amb les paraules seves: «Hem aturat la mort en llarg combat; / una treva signada amb aire i ales.» Sempre des dels camins del mar i de l'aire, perquè són els camins lliures.