El poema de les tres espines
Els Jocs Florals de Barcelona consagren la trajectòria del saltenc Jaume Bosquet, amb «Triacant»
Jaume Bosquet tenia tres llibres a punt, però cap no presentava l'entitat suficient per formar per si mateix un volum. Eren, a més, massa diferents de circumstància i motiu perquè donessin la imatge d'un bloc cohesionat. Però així i tot, alguna cosa els acostava, el temps probablement, la relativa urgència amb què van demanar-li ser dits, com si emanessin al dictat en les llargues passejades que Bosquet té per costum de fer per la Font Moixina, tan a prop d'on viu, a Olot, armat sempre, per si de cas, amb llapis i paper. «A mi, la inspiració m'agafa caminant», diu sense cap deix d'ironia aquest gran caminador convençut que això de les muses no són sinó una imatge per referir-se als efectes benèfics de l'exercici en la irrigació sanguínia del cervell.
El nou guanyador dels Jocs Florals, que segueix en el títol altres gironins com Josep N. Santaeulàlia (1996), Antoni Puigverd (1997) i Quim Español (1998), és, en efecte, un home pragmàtic que va entendre que aquells tres llibres havien de formar-ne un de sol relligats amb un títol que enunciés la seva trinitat. I així va sorgir Triacant, un mot que, a banda d'invitar el lector, a la manera enigmàtica d'un joc de paraules, a «escollir el seu propi cant», segons el diccionari Alcover-Moll és un adjectiu que qualifica allò que «té tres espines», definició meravellosament oportuna per a un llibre de poemes en tres parts que arrenca amb una de tan eixuta i descarnada que bé sembla l'os del vers, l'espina del peix.
L'estigma caïnita
«Pietat Rondanini», que aplega els trenta poemes breus que fan d'obertura al llibre, s'inspira en la cèlebre escultura inacabada de Miquel Àngel conservada al Castello Sforzesco de Milà i que Bosquet va descobrir per mitjà d'un poema de Ricard Creus que acaba amb un vers usat aquí com a divisa: «... finalment, davant una pedra ens movem amb pietat.» Bosquet fa parlar en aquests poemets verticals i aguts com marques de cisell l'escultura mateixa, «com si les paraules irradiessin dels cossos, sense la mediació de cap jo poètic». És la part més aspra del llibre, un cant en què l'home, el cos del Crist ultratjat i mort, representa l'impuls criminal, l'estigma de Cain que impregna la humanitat, mentre que la mare encarna l'estadi de purificació, aquell en què «davant la vilesa i la mort reacciona amb pietat».
Tenen tot un altre to «Adolescents», la segona part de Triacant, que reuneix quaranta poemes nascuts del contacte continuat amb joves, sobretot els alumnes i exalumnes de l'institut. Cada poema neix de la relació amb algun d'aquests adolescents, tots concrets però cap d'especificat, de la perplexitat davant els dubtes i les pors que expressen, que a vegades són els del mateix poeta, els d'algú que, igual que ells, se sent «mancat i incomplet». En aquests decasíl·labs s'hi reconeixerà l'exalumna que va anunciar, com si s'hagués desprès d'un mal lleig, que «ja havia deixat de llegir poesia», el noi que dubtava entre estudiar filosofia o publicitat, el malcarat que el continua sotjant amb odi i aprensió, el beneit escarnit pels companys que va acabar morint a mans del seu propi germà.
Poema d'aniversari
L'última espina és la més prodigiosa: un llarg poema d'aniversari, escrit sense pausa ni rima, sense alè, a raig vessat, amb el cap a sobre ennuvolat per unes dècimes de febre hivernal. «Produeix tristesa» és de fet una llarga declaració d'amor a la seva dona, l'actriu i també mestra olotina Rosa Vilanova, a qui Bosquet regala cada 17 de febrer, des de fa almenys 25 anys, un poema d'aniversari. «És una manera d'emular el famós ‘fas vint anys, Helena', de Ferrater, però hi ha vegades que surt bé i prou, i d'altres que quedo com un senyor», diu arronsant les espatlles, encara que admet que amb aquest, el de l'aniversari del 2008, va aconseguir que la destinatària emmudís hipnotitzada al sofà, davant aquesta declamació torrencial i consternada sobre la vida en comú, el temps transcorregut, la intricada complexitat del món. Triacant, que publicarà Proa, serà el cinquè llibre de Bosquet, que no va treure a la llum el seu primer poemari, Diàlegs (1999), fins als 43 anys, i al qual han seguit els haikus de Les formes amb la calma (2003), L'altre (2004) i La mateixa història (2006): «No m'amoïnava gens, no publicar; el que tenia clar és que escriuria.»