Cultura

JOSEP MARIA UYÀ

POETA I PROFESSOR D'INSTITUT

«La gent que es pren seriosament a si mateixa és insuportable»

Aquest sabadellenc, nascut el 1960 i resident en un mas de les Guilleries, és una de les mirades més lúcides que aporta la literatura catalana a la reflexió sobre la pròpia existència. La constant pregunta del ser l'ha portat a descobrir, i fer-nos descobrir, Macedonio Fernández
La docència no està renyida amb la lírica?
–«D'entrada sí. Un treball interessant seria fer aflorar la lírica dels alumnes; de fet, els mestres que impartim literatura som els que tenim una arma més interessant per extreure la lírica dels alumnes.»
–L'ensenyament pot alimentar l'ànima del poeta?
–«Els continguts acadèmics de l'ensenyament, no; però la relació amb els joves, sí. Tractar cada any amb la mateixa generació permet viure i reviure coses i entendre-les.»
–Hi ha esperança en el futur?
–«Ni més ni menys de la que es podia tenir en la generació del 1700 o del 1400. El percentatge de gent que t'engresca o que voldries enviar a l'infern acostuma a ser la mateixa.»
–Pels seus alumnes, és com el mestre d'El club dels poetes morts?
–«Espero que no, la pel·lícula és molt nefasta i superficial. En algun moment fas aquest paper, però d'una manera callada. T'adones de la feina feta al cap d'uns anys, quan veus actituds o maneres de fer que tenen a veure amb allò que has ensenyat.»
–Li agradaria deixar la docència per dedicar-se a la poesia?
–«Per dedicar-me a la poesia, no, perquè la poesia no és una feina; però per dedicar-me al treball literari en general, sí, tot i que la relació amb la realitat que dóna el treball en un institut és una cosa molt necessària per no fer volar coloms.»
–Potser l'atrau de l'obra de l'escriptor argentí Macedonio Fernández, que va deixar la feina per dedicar-se a escriure?
–«Es va dedicar a la contemplació. Des dels divuit anys escrivia sobre el problema de l'existència; quan se li mor la dona ell té quaranta-set anys i decideix dedicar-se a observar. En tot cas el que m'atrau de Macedonio no és com va viure, sinó allò que acaba pensant, que resumeix el pensament des dels presocràtics fins a Nietzsche, Kant o Schopenhauer.»
–La seva obra va estar per sobre de la de Borges malgrat ser menys conegut?
–«La història literària té grans traïcions i encobriments, i aquest n'és un. Borges és un encantador de serps, i la seva condició de persona cega, ja de gran, va fascinar els agents mediàtics; la seva literatura és de gran qualitat però de contingut molt negatiu. Macedonio és un personatge molt diferent: és un pensador que escriu; té una dimensió molt més àmplia, semblant a la de Machado. Humanament estava molt per sobre de Borges.»
–Macedonio parla del misteri de la vida.
–«A la gent la metafísica li sembla una cosa molt estranya, però constantment som metafísics. Macedonio és molt radical: planteja que no hi ha cap solució al problema existencial.»
–Quan i com descobreix vostè que és un lletraferit?
–«A casa hi havia molts llibres. M'adono als quinze anys que volia escriure, però és als vint-i-cinc quan descobreixo que el que realment vull és entendre tota una sèrie de coses i que l'escriptura és el mitjà.»
–L'esclavatge de la naturalesa humana només es pot viure amb ironia?
– «Bàsicament. Macedonio diu que les coses més greus s'han de prendre amb humor, perquè si no, la vida és insuportable, i afegeix que sense humor no hi ha intel·ligència; la gent que es pren seriosament a si mateixa és literalment insuportable.»
–A l'obra que vostè escriu ironitza de coses com ara anar a comprar...
–«Potser tinc algun poema que té un to irònic, però sóc força seriós quan escric.»
–Un poeta és algú que pensa constantment sobre la vida; ha arribat a alguna conclusió?
–«Si hi hagués arribat seria Déu! He arribat a una conclusió, que és que no hi ha conclusió. Tothom ho sap però ningú ho sistematitza.»
–La poesia neix, però, d'una insatisfacció constant.
–«D'un buit, de la falta d'alguna cosa, d'una absència. Se suposa que la poesia moderna viu d'aquesta inquietud de la consciència metafísica: se'ns ha mort el pare i la mare i estem sols al món. Aquesta soledat és el que mou els poetes a buscar un coneixement que no troben mai.»
–Escriure requereix un cert grau de tortura vital.
–«Probablement, tot i que també hi ha poesia de la vida, pletòrica. Normalment, la poesia neix d'un dolor, d'una incomprensió o d'una falta; per dir-ho més clar: d'una perplexitat.»

K

La versió extensa de l'entrevista, a www.elpunt.cat
–Escriu poesia, teatre i assaig: en quina de les tres disciplines es troba més còmode?
–«M'hi trobo més còmode en la poesia, perquè és la que practico des de fa més anys i crec que sé com fer-la. L'assaig enfarfega perquè és llarg, però pots explicar moltes coses. I el teatre... és una vanitat, tot i que és molt didàctic.»
–El problema d'inici sempre és el mateix: el paper en blanc...
–«Se n'ha fet un mite, del paper en blanc. Quan algú s'asseu a escriure està fent un acte de vanitat i supèrbia: intenta explicar coses del món com si ell tingués una clau superior. Quan un es posa a escriure és perquè té una necessitat; de fet, ningú que no tingui una necessitat de comunicar alguna cosa s'hauria de posar a escriure.»
–Es considera un poeta alternatiu?
–«Mai de la vida. Un poeta sempre se situa fora del temps.»
–Qui és Miquel Molins?
–«Tinc una gran admiració per Fernando Pessoa. És un petit homenatge a la seva figura i també respon a la necessitat de tenir un segon nom. Miquel Molins és qui escriu la meva poesia.»
–Què va aprendre dels anys que va estar traduint Pessoa?
–«Que és una bèstia! No és apte per a menors, és la consciència metafísica més torturada i més lúcida que ha donat la modernitat. La primera vegada que el vaig llegir tenia disset anys i em vaig quedar assegut al sofà sense poder reaccionar: deia tot allò que jo pensava però que no havia dit a ningú i que necessitava que algú em digués. Et desmunta de dalt a baix: t'ensenya que no s'aprèn sinó que constantment es desaprèn.»
–El premi Agustí Bartra 2007 l'ha ajudat a projectar la seva carrera?
–«No, certs treballs literaris són de molt lenta identificació. No noto res ni crec que hagi de notar res. Tot i que és important haver publicat amb una editorial de primer ordre.»
–Cap on va Catalunya?
–«Estaria bé que anés Mediterrani endins, com al segle XIII. Si em preguntes on m'agradaria que anés et diria que a perdonar-se ella mateixa de tots els seus fracassos. Som un país covard, des de la transició hi va haver un senyor, el nom del qual no diré, que va fer estendard d'aquesta covardia i encara ho estem patint. Ara, a poc a poc, estem recuperant el sentit històric. Si fem un exercici de sobirania potser ens estimarem més. Per ser catalans no podem ser del Barça tot el dia.»
–Una reflexió lúcida per acabar.
–«Més que una reflexió, una proposta: si ensenyéssim els joves a entendre la seva condició humana tindríem l'esperança que moltes de les ximpleries que fan no les fessin. Hauríem de transformar el coneixement instrumental en humà.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.