Cultura

L'art de la Franja, vist per a sentència

El Bisbat de Barbastre posa en dubte la bona fe del bisbe lleidatà que va reunir i restaurar les obres fa més d'un segle

La vista es va celebrar ahir a l'Audiència de Lleida enmig d'una gran expectació mediàtica i amb la presència de públic que en alguns moments no es va poder estar d'aplaudir o riure en algunes intervencions, cosa que va provocar més d'un advertiment de desallotjament de la sala per part de la jutgessa que presideix el cas. Però la sang no va arribar al riu i la vista va poder concloure en una sola jornada després que declaressin tots els testimonis i que les parts poguessin fer els seus al·legats finals.

L'Associació d'Amics del Museu de Lleida va defensar l'aplicació del dret d'usucapió a les 87 obres objecte ahir del judici, que són les que Lleida pot documentar que van ser comprades o bescanviades per altres béns ara fa més d'un segle. Les altres 26 peces, fins a les 113 que reclama Barbastre, el Bisbat de Lleida reconeix que les té només en concepte de dipòsit i que no són objecte de l'actual procés.

Segons l'advocat d'aquesta entitat, Francesc Sapena, el dret d'usucapió forma part del dret civil català i es pot aplicar en aquest cas perquè les obres d'art, recollides entre el 1895 i el 1905 pel bisbe de Lleida Josep Messeguer en les que llavors eren les seves parròquies, han estat a les mans del bisbat de manera continuada i pública sense que ningú les reclamés i van ser obtingudes de bona fe. L'usucapió es pot aplicar quan la tinença d'un bé en aquestes condicions supera els tres anys, si hi havia bona fe, o els sis, si no s'hi observa la bona fe. «I en aquest cas ha passat 22 vegades aquest temps», va rematar el lletrat.

40 quilos de documents

El conservador del Museu Diocesà entre els anys 60 i 90, mossèn Jesús Tarragona, que va declarar com a testimoni, va dir que, si no hagués estat per la tasca del bisbe Messeguer de comprar i restaurar aquelles obres d'art, s'haurien perdut per l'abandó i el mal estat de conservació. Tarragona va dir que la documentació del Bisbat de Lleida, amb les cartes amb què el bisbe Messeguer detallava les compres i els intercanvis amb què feia les adquisicions, a més dels documents notarials sobre els orígens de cada obra aixecats a finals dels als anys noranta pel bisbe Ciuraneta, ocupa «unes caixes de 40 quilos que vam enviar al Vaticà però que no van voler obrir» en el procés seguit per la justícia vaticana i que va resoldre a favor de Barbastre-Montsó.

L'advocat de Barbastre-Montsó, l'expresident aragonès Hipólito Gómez de las Roces, va basar la seva defensa en el fet que l'Associació d'Amics del Museu de Lleida no és una entitat legitimada per iniciar el procés, cosa que anul·laria la causa sense necessitat d'entrar en el fons de l'assumpte. Per si de cas, això sí, Gómez de las Roces va insistir a dir que les obres de les parròquies de la Franja són a Lleida «en qualitat de dipòsit» i va dir que els bisbe Messeguer, en el moment de salvar les obres d'art ara fa un segle d'unes parròquies que eren del seu bisbat, ho va fer «per voluntat pròpia, en el seu propi interès i sense consultar els seus superiors»; va dubtar que actués de bona fe i va ironitzar sobre si es debatia el dret d'«usucapió o bé una usurpació». Barbastre les reclama des que el 1995 les parròquies de la Franja de Ponent van passar a la seva diòcesi a instàncies de la Conferència Episcopal Espanyola.

La incòmoda posició del Bisbat de Lleida

El paper més contradictori el va exercir el Bisbat de Lleida, que està pagant ara la decisió que va prendre l'administrador interí nomenat pel Vaticà, Xavier Salinas, de firmar l'entrega de les obres a Barbastre-Montsó. Quan el 2008 es va presentar la demanda civil que ara es jutja, l'administrador Salinas va fer costat a Barbastre-Montsó i va al·legar contra la competència dels Amics del Museu de Lleida per presentar-la. Amb l'actual bisbe, Joan Piris, el bisbat lleidatà ha tornat a la seva defensa de la legitimitat de la col·lecció, però ara no pot introduir les proves documentals que acrediten l'adquisició de les obres perquè, en el moment processal adient, l'anterior lletrat del bisbat no ho va fer. A més, el bisbat es mou entre l'«obediència obligada» a les resolucions del Vaticà, que ordenen l'entrega de les obres, i el «reconeixement d'un fet inqüestionable, com és que les obres es van adquirir de manera legítima i amb la voluntat de protegir-les, restaurar-les i difondre-les», segons va dir l'actual advocat del bisbat, Xavier Gonzalo, que va exhibir durant la vista la llista de les 87 obres en litigi, que van ser traslladades d'amagat durant la guerra a Saragossa i que el bisbe Malla, de nou a Lleida, va conservar en qualitat de propietari.

La sentència donarà peu a més recursos

Un cop enllestida la vista d'ahir, la titular del jutjat número 4 contenciós administratiu de Lleida, una jutgessa provisional procedent de Saragossa, ja pot dictar sentència. Les parts esperen que abans d'un mes ja hi hagi un dictamen. Tothom coincideix que, digui el que digui la sentència, el cas de les obres d'art de la Franja no acabarà aquí. L'eventual recurs obligarà l'Audiència Provincial de Lleida a revisar el cas i pronunciar-s'hi de nou. Aquesta nova sentència tampoc no serà la definitiva. La part que no hi estigui d'acord podrà presentar recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que sí que tindrà l'última instància si la jutgessa emmarca el cas dins del dret civil català, com defensa la part lleidatana. Si no, podria arribar al Tribunal Suprem.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.