Cultura

L'altra gran obra de la seu

L'hostatgeria veu la llum més de vint anys després, superades les dificultats econòmiques, lluites Estat-Generalitat i recursos en defensa del patrimoni

Ahir l'estrena de l'hostatgeria del monestir de Poblet va tancar un projecte que proposat a final dels anys 80 –fins i tot abans que el TAV!–, i que ha necessitat més de 20 anys per fer-se realitat i posar-hi punt i final. Les polèmiques, primer, entre l'Estat espanyol –propietari del cenobi– i la Generalitat –competent en matèria cultural i urbanística– i, després, amb les associacions conservacionistes per l'impacte innegable de la nova construcció sobre un recinte declarat patrimoni de la humanitat el 1991, van fer encallar molts anys l'obra que, per acabar-ho d'adobar, va quedar sense finançament del Ministeri de Foment quan ja estava força avançada, i se n'ha hagut d'acabar fent càrrec el d'Habitatge. L'edifici està acabat, però els qui en el seu dia van posar-hi el crit al cel diuen que no volen ni veure com ha quedat.

Una idea dels anys 80.

La idea d'alçar una hostatgeria sobre l'antic hospital de pobres de Poblet, del segle XVIII, va sorgir en la penúltima legislatura de Felipe González com a president espanyol. S'hi va fer una acció prèvia per consolidar l'única paret que quedava dempeus i, ja a principi dels 90, s'hi va urbanitzar la plaça del davant i s'hi va fonamentar l'edifici nou, amb l'ajuda d'una grua que, palplantada allà durant més de deu anys, ha quedat com un testimoni mut d'un conflicte que llavors ni s'ensumava.

Les primeres actuacions s'havien fet a mesura que s'hi destinaven diners, però el 1994, el llavors ministre d'Obres Públiques Josep Borrell, va tancar l'aixeta perquè el projecte no li feia el pes. Es va comprometre, això sí, a redactar-ne un de nou i dotar-lo amb 700 milions de pessetes, però llavors no va agradar a la Generalitat, i aquesta es desmarcava del finançament.

Entra el PP.

El govern del PP, després d'un compromís personal de José María Aznar amb l'abat anterior, Maür Esteva, va confirmar que calia un projecte nou, en licitava la redacció a l'abril del 1997, i hi va imposar algunes clàusules, com la que se'n respectés la façana. Però el dibuix guanyador, de l'arquitecte madrileny Mariano Bayón, incomplia l'acord perquè proposava un edifici del tot nou. Però havia de ser la direcció general d'Urbanisme que l'havia d'aprovar, i ho fer, tot i que amb la condició que no s'enderroquessin les restes i es respectés l'antiga ermita de Santa Caterina, del segle XII. Foment hi va recórrer, i el projecte va quedar paralitzat fins que, a l'octubre del 2000, es va arribar a un acord entre administracions. La Generalitat finalment cedia, pel mal estat de la façana, que era una «paret tova», si bé salvava alguns elements de pedra originals en el projecte final, que aprovava al gener del 2001. El ministeri de Foment hi va destinar 952 milions de pessetes i, al cap d'un any, adjudicava l'obra a Necso.

Recursos conservacionistes.

Disconformes amb l'acord final, al febrer del 2002 entraven en escena les entitats SOS Monuments i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, amb el suport d'acadèmies prestigioses de belles arts com la de Sant Jordi o San Fernando, que feien un darrer intent presentant denúncia a l'Audiència de Tarragona per l'agressió contra patrimoni de la humanitat, que tanmateix la mateixa fiscalia va arxivar al cap de dos mesos. Al novembre del 2002 es va enderrocar la façana històrica i van començar unes obres que tenien un termini oficial de 3 anys, tot i que l'empresa es va comprometre a fer-les en dos.

Falta pressupost.

Valorats en més de 6 milions d'euros, els treballs es van aturar però a mitjan 2004, segons l'empresa, per «falta de solidesa» en els cobraments que havia de rebre de l'1% Cultural, pel canvi de govern a Madrid. Al desembre del 2004, data que s'havia donat per a l'obertura de l'hostatgeria, es va fixar el juny del 2005 com a termini nou, després que l'Estat espanyol assegurés reactivar-ne els fons.

Els problemes, però, no es van resoldre, i les obres –completada la carcassa de l'edifici– quedaven suspeses altre cop sine die a principi del 2005 per falta de finançament, just quan es coneixia una sentència que obligava l'Estat espanyol a pagar la llicència d'obres a l'Ajuntament de Vimbodí. Només hi faltaven, deien, cap a 400.000 euros per connectar els serveis i fer tots els acabats interiors, que a final d'any es comprometia a aportar la ministra d'Habitatge, María Antonia Trujillo. No va ser ni així.

Obres al ralentí.

Els treballs, de fet, no es van aturar mai del tot, però es van avançar al ralentí, amb poquíssims operaris, per falta de pressupost i per un desviament que el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, quantificava al maig del 2007 en prop del 20%, en una visita a Poblet en què es comprometia a pressionar per desencallar-ho. A l'octubre, el llavors subdelegat Joan Maria Abelló va assegurar que «l'obra es pot donar per finalitzada», ja que només hi faltava la cuina, l'enjardinat exterior i l'aparcament, que havia d'estar per Setmana Santa del 2008.

Un milió més.

A l'hora de la veritat, malgrat que sortia cada any als pressupostos estatals, encara van haver de passar dos anys i mig més per enllestir l'obra. A l'octubre del 2009 es va adjudicar a Acciona un projecte suplementari valorat en un milió més per l'adequació i urbanització de l'entorn, unes obres fetes en els últims mesos que han fet pujar el cost global a gairebé 8 milions, el doble del que el ministre Borrell havia previst. El 19 de juny del 2010, passarà a la història com el dia de la inauguració. Vint i tants anys després, i cinc i mig des de la primera data, ja no vindrà d'uns dies més perquè obri definitivament.

«Quasi millor no veure-ho»

Ramon Tarragó, vicepresident de l'entitat conservacionista SOS Monuments, lamentava aquesta setmana que en el seu dia ningú no atengués les seves demandes. «No ens van fer ni cas, malgrat totes les infraccions que hi havia, perquè era evident que s'havien carregat part de la muralla i s'havien inventat un edifici del tot nou en un monument declarat patrimoni de la humanitat, que arruïna del tot un valor històric», referma. Tarragó, que va arribar a denunciar-ho al Seprona (el servei de protecció de la natura de la Guàrdia Civil), també recorda com «un sector de la comunitat de monjos hi estava a favor, però no els van donar opció». A més, critica el paper de la Generalitat en el seu dia: «Va dir que ja es complia la normativa però en realitat va fer la vista grossa, va jugar un paper de borinot». Ara, Tarragó assegura que no pensa pas anar a Poblet: «Quasi millor no veure-ho perquè el desengany és molt fort». I conclou: «Les frustracions que acumulem davant dels desastres ens fan tan mala sang que no ens volem fer més mal a la salut».

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.