Final amb nazisme
En una edició del festival en què han sovintejat les històries protagonitzades per nens i adolescents en contextos hostils, La llave de Sarah ha estat la pel·lícula de clausura per recordar, un cop més, el trauma de l'ocupació nazi de França durant la II Guerra Mundial.
La pel·lícula és un drama tan correcte com acadèmic, que va deixar alguns llagrimalls humits però també va aixecar l'escepticisme dels que van veure un excés de cops d'efecte melodramàtics en el seu entrellat argumental embolicat; potser la causa d'això s'hagi de trobar en el fet que l'autora de la novel·la original, Tatiana de Rosnay, comencés la seva carrera –tal com va confessar– escrivint telenovel·les televisives, “on al final de cada episodi l'espectador s'ha quedar en suspens”.
La llave de Sara aborda en dos temps la història d'una periodista nord-americana –interpretada per Kristin Scott Thomas– que investiga una història esdevinguda el 1942 inesperadament vinculada amb la seva mateixa família política, sobre la batuda que aquell any va tenir lloc contra els jueus del barri parisenc del Marais. Inevitablement, en les darreres setmanes el director Gilles Paquet-Brenner ha de parlar sovint de l'expulsió dels gitanos per part del govern de Sarkozy: “Xoca que el nostre govern hagi pogut estigmatitzar d'aquesta manera tota una comunitat i, sense que es pugui comparar amb el nazisme, crec que la comissària europea té raó en les seves crítiques”.