cultura

La contra

Comadira, Fita, Vivó, Xargay

El cronista evoca l'exposició dels quatre artistes gironins el 1973 per parlar de les actuals exposicions de Vivó i Comadira, recordar el catàleg de Fira i reivindicar Emília Xargay

A Girona, avui són Fires. Demà dilluns serà el dia principal —Tots Sants—, il·luminat aquest any pel gran quadre de Martí Alsina que es pot veure a l'Auditori Josep Irla de la Generalitat. Allà hom pot meditar una bona estona, recordant que les victòries del nostre poble han estat sempre fugisseres i momentànies, però que finalment han acabat guanyant “els altres”.

Corrien unes altres Fires —les de 1973—, ara fa trenta-set anys, quan uns joves artistes gironins s'unien per presentar l'exposició de les seves obres als locals de la Caixa de Pensions: Emilia Xargay, Narcís Comadira, Domènec Fita i Carles Vivó. Eren una alenada d'aire fresc, de renovació, d'identitat catalana, de reconeixement d'uns valors que ens havien amagat tant de temps i que ara emergien amb força, tal com passava aleshores en tantes altres manifestacions de la cultura, contra un règim que ja estava tocant a morts. Les targetes que reproduïm corresponen a aquella exposició.

D'ençà d'aquella època ha corregut molta aigua sota els ponts, però, vés per on, en aquestes Fires actuals podem rememorar de prop aquell moment. Per una part, la Fundació Fita ha organitzat al Museu d'Història de la Ciutat una exposició sobre la vida i miracles de Carles Vivó, un personatge inclassificable, que va donar vida, lluïssor i que va nedar a contracorrent en una Girona “grisa i negra”. Una persona que sempre era al lloc oportú, en el moment necessari per donar un cop de mà. Que ajuntava a la seva disponibilitat, un estil i una traça inigualable per tal d'interpretar —en persona o sobre el paper— el que es necessitava per tirar endavant qualsevol projecte artístic.

I el Museu d'Art presenta una antologia de l'obra de Narcís Comadira, després de cinquanta anys dedicat a la pintura –entre altres matèries– i on es pot veure la seva evolució fins a situar-se en el moment actual. La primícia la va tenir Montserrat. L'esclat de colors que emergeix entre les formes dels seus quadres, instal·lats al museu del Monestir, causava un fort impacte. Ara, entre nosaltres, haurà de ser encara més apreciat perquè sempre ens ha estat proper i els seus arguments es reconeixen arrencats dels records gironins.

I també Fita segueix ferm. No fa gaire ha escampat el catàleg de les obres realitzades durant l'any passat, que segueixen una evolució abstracta, probablement en un terreny que no acaba d'entendre el vol de la ment dels profans en la matèria, com som molts de nosaltres. La fundació que porta el seu nom és la que, d'altra banda, ha propiciat l'exposició sobre Carles Vivó.

I tal vegada Emilia Xargay és la gran oblidada en aquest moment. En l'imaginari de les persones que la vàrem conèixer i que guardem obra seva amb molta emoció, també ens agradaria que una vegada més s'exposés el conjunt d'una carrera inacabada per la mort.

Conservar la vigència dels nostres artistes es pot aconseguir amb una obstinada i intensa labor per transmetre l'emoció del seu art a les generacions que vindran.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.