Courbet la fa grossa

“Ho vull tot o res [...], abans de cinc anys m'haig de fer un nom a París [...]. No hi ha punt intermedi, perquè és per això que jo treballo. Arribar és dur, ja ho sé, i ho fan pocs; d'entre milers, a vegades només n'hi ha un que s'obre pas”. L'arrauxat Gustave Courbet no somiava només ser algú reputat en l'escena de l'art de mitjan segle XIX. Això hauria estat massa poca cosa per a ell, un geni conscient de ser geni, un artista conscient d'estar caminant unes passes al davant dels altres artistes. El desafiador “tot o res” de Courbet va ressonar fins a Catalunya –amb una mica de retard, tot s'ha de dir, però és que a Espanya no se'n van assabentar mai!–, on una colla d'artistes liderats per Ramon Martí Alsina van absorbir el seu univers realista, una declaració de guerra a l'academicisme. Però vet aquí que mentre a França han honorat amb orgull l'art de Courbet, al qual alguns associen fins i tot el naixement de la modernitat, a Catalunya històricament els pintors realistes han estat infravalorats i ridiculitzats. En el fons, i Martí Alsina a part, la resta d'artistes són uns desconeguts absoluts.

És per això que l'exposició que avui obre al públic el Museu Nacional d'Art
de Catalunya (MNAC) és molt més que una exposició. És més que una exposició en un sentit simbòlic, perquè li tocava al MNAC ser el primer a saldar el gran deute amb els pintors realistes catalans (Benet Mercadé, Antoni Caba, Pere Borrell del Caso i
Simó Gómez, aquest últim, que va morir prematurament i va deixar molt poca obra, un dels més ignorats injustament).

Però és que és més que una exposició també en un sentit literal. De fet, és una exposició d'exposicions. Per començar, i pensant en allò més llaminer per al públic, és una exposició de Courbet (s'han pogut reunir 17 obres mestres, 15 de mai vistes a l'Estat espanyol), que per si mateixa ja tindria tot el sentit del món. Però és que també hi ha una representació generosa d'altres perspicaços pintors realistes francesos (Corot, Millet, Carolus-Duran). I, al costat de tots ells, sense complexos, afloren els deixebles del realisme de Courbet a Catalunya. No és que els comissaris (Cristina Mendoza, Mercè Doñate, Francesc Quílez i Elena Llorens) hagin plantejat una competició entre el realisme francès i el realisme català: “Això no és un partit del Barça contra el Madrid! El París de mitjan segle XIX no era la Barcelona de mitjan segle XIX, si us plau”, exclama Mendoza. La idea, doncs, no és comparar –seria odiós fer-ho–, sinó percebre la petjada de Courbet en els pintors catalans.

Les fronteres de l'exposició –que s'ocupa exclusivament de la figura humana perquè en el paisatge ja no hi hauria tant consens entre realismes– són obertes. Al llarg del recorregut, s'han infiltrat obres del segle XVII (Velázquez, Murillo, Ribera, Rembrandt) que mostren i demostren fins a quin punt el realisme es va emmirallar en les paletes austeres i els efectes tenebristes d'aquests pintors. I si el barroc és el punt d'arrencada d'aquesta història expositiva –un dels grans moments de la temporada del MNAC–, el final és encara més sorprenent i suggestiu. A cura de l'artista Antoni Llena, l'últim àmbit de l'exposició confronta tres obres de Courbet, Martí Alsina i Ribera amb tres obres informalistes d'Antoni Tàpies; emergeix, així, una altra tesi potentíssima de l'exposició: que el realisme “perviu amb força en els nostres dies”, diu Mendoza.

Una quarta obra de Tàpies, pintada fa alguns mesos i titulada Cames, invoca l'obra de Courbet que tothom trobarà a faltar a l'exposició: L'origen del món, famós primer pla d'un pubis. És, no es pot dir el contrari, una absència notable, però dues obres la fan molt suportable. Una, El somni (1866), en què l'artista encarna amb tendresa la relació amorosa entre dues dones –una obra, val a dir, que fa alguns anys ja es va exposar a la Pedrera. L'altra, l'autoretrat El desesperat (1844-1845), que procedeix d'una col·lecció privada i és molt difícil de veure en públic, té una història molt vinculada amb Barcelona. En la França paralitzada per la guerra, el 1917 l'Ajuntament de Barcelona va muntar una gran exposició conxorxada amb la plana major de l'art francès. El desesperat hi era. És difícil no inquietar-se amb la mirada pertorbada d'un jove Courbet que, quan va fer aquest autoretrat, encara un desconegut, va escriure una carta als seus pares en la qual proclamava que el seu art valdria “o tot o res”.