Cultura

Pepe Serra: “Sense autonomia, el Museu Picasso l'haurà de dirigir un altre”

Pepe Serra (1969) és director del Museu Picasso de Barcelona des del 2006. Al principi la seva condició de gestor –més que no pas d'expert picassià– va ser molt criticada pel sector artístic, però Serra, a qui li sobra energia, ha capgirat la situació amb una programació atractiva i desmitificadora. Amb el canvi de cicle, Serra continua reclamant l'autonomia jurídica del museu respecte a l'Icub.

  • Pepe Serra dirigeix el Museu Picasso des del 2006 ROBERT RAMOS
  • Video: Entrevista a Pepe Serra
La col·lecció del museu
és un cercle tancat,
lineal i sense forats, i explica la relació de Picasso amb Barcelona

J

a estan arribant al museu les obres que formaran part de l'exposició Picasso a París, amb obres de Van Gogh, entre d'altres, que obrirà l'1 de juliol. Com valora aquesta mostra?

És una exposició important perquè comença a tancar el cicle de revisió que hem fet de contextualitzar Picasso. Hem contextualitzat l'obra de Barcelona respecte a Rusiñol, hem analitzat la influència del japonisme en Picasso... En el cas d'aquesta mostra, la seva comissària, Marilyn McCully, una dels millors experts mundials de Picasso, ha explorat la idea del Picasso que arriba a París el 1900, que busca, dialoga, competeix, aprèn i s'interessa per un grapat d'artistes que estan concentrats a París llavors: des
de Cézanne fins a Toulouse-Lautrec; de Puvis de Chavanne a Van Gogh, que ja
no s'estava a París però tenia una reputació extraordinària i aquí se li acabava de fer una gran retrospectiva.

Què vol dir que amb aquesta exposició es tanca un cicle?

Per a mi era important que tot aquest cercle de Barcelona, del mal anomenat moment d'Els Quatre Gats (que és un local i no una època), quedés una mica més en context. Crec que en aquest sentit haurem revisat molt bé aquesta narrativa, que revertirà sobre la presentació de la nova col·lecció que obrirem el 2013. El que m'interessa és que les exposicions temporals generin un discurs que no es pugui separar de la col·lecció perquè aquest museu és la seva col·lecció.

Aquesta és la frase que més repetia la seva antecessora, Maite Ocaña, i ho ha continuat fent des del MNAC.

És clar, la col·lecció ens ho ha d'alimentar tot i ens mostra molt clarament allò que pots fer i allò que no pots fer, allò en què tu tens l'especificitat, allò en què tu ets el millor, allò que pots fer tu i els altres no. La nostra col·lecció és extraordinàriament singular i rica i té encara un marge enorme de descoberta de cara a la ciutat i de cara al món. La presentació de la col·lecció que s'està preparant serà una sorpresa en aquest sentit.

Les últimes exposicions temporals han estat un èxit tant de públic com, sobretot, de crítica.

Les exposicions han funcionat bé, en el sentit que d'aquí es deriven les línies de recerca i de publicacions, la política educativa i les relacions amb màsters i universitats, i d'aquí es generen altres projectes. Les exposicions són un front encara molt important per als museus i un instrument molt vàlid, però estan sotmeses en un període de reflexió. Tinc la intuïció que es continuaran fent grans exposicions però que es tendirà a fer-ne menys. Seran exposicions més petites, amb menys despesa però amb molt valor afegit i amb més recerca i reflexió. Un museu s'ha de reinventar contínuament. Per mi la futura presentació de la col·lecció és el camí final, que acabarà canviant la naturalesa del museu. Explicarem que aquest museu és una perla, un miracle, que tenim el 90 per cent de les obres fetes per Picasso en un període de només 15 anys. L'atractiu del museu serà aquesta singularitat portada al límit.

Històricament, aquesta singularitat del museu s'ha vist més com una mancança que no pas com una virtut. S'ha vist sempre més el que faltava de Picasso (més obres del cubisme i del període rosa, per dir alguna cosa) que no pas el que es tenia.

No ho dic com una operació de màrqueting, però la col·lecció del museu és extraordinàriament completa, és un cercle tancat, lineal i sense forats. La col·lecció és exactament la que havia de ser i explica la relació de Picasso amb Barcelona, i de passada ens permet parlar de Picasso
i de tot el que vulguem. El naixement del museu és un miracle perquè es va produir en ple franquisme, però té tot el
sentit: l'amic de la infància Jaume Sabartés és qui al final del cicle acaba impulsant la creació del museu amb Picasso. Amb la col·lecció passa el mateix: un artista format acadèmicament, dirigit pel seu pare, amb la idea que copiant dels mestres se n'aprèn. Aquest artista marxa de la ciutat i acaba esdeveniment el més important del segle XX, i al final de la
seva carrera regala les obres que va fer aquí, les de l'any 1917 quan hi retorna,
i la sèrie de Las Meninas, que és una
evocació del Prado i de Velázquez, que neix quan ell era a Barcelona. Aquí hi ha un retorn i un circuit molt bonic. Evidentment que si un dia volem parlar de cubisme podem fer una exposició, però
la col·lecció ens permet parlar de gairebé tot perquè en aquests quinze anys de
Picasso hi ha les claus per comprendre tota la resta de la seva obra.

A l'octubre es posarà en marxa el nou Centre de Coneixement i Recerca
del carrer Flassaders, que en certa manera pot ser la llavor de totes aquestes investigacions.

Haver fet aquest edifici és un punt de no retorn per al museu molt important. Aquesta és la màquina de pensar que ens calia. L'altre dia parlava amb Vicent Todolí (que sempre té raó en el que diu) i em comentava que no has de fer allò per al qual trobes finançament, sinó que has de buscar finançament per a allò que vols fer. El que has de fer és investigar tranquil i a mitjà i llarg termini. En aquest sentit, crec que la crisi és una lliçó. Ho dic a tot arreu i algú se m'ha emprenyat, però per mi la crisi és una oportunitat i qui la faci servir com a excusa ens està amagant alguna cosa. Pots estar en crisi, però la llista de projectes i prioritats l'has de tenir clara igualment. Després ja buscaràs els recursos, i si no en tens suficients esborres els tres últims projectes. A falta de mitjans, distingirem perfectament l'essencial del que és accessori.

És el primer director de museu que sento que diu això.

Evidentment, jo no estic d'acord que els pressupostos siguin minsos, i sóc el primer que em queixo perquè crec que el pressupost d'aquest museu és manifestament injust i ha de ser més elevat. Ara, el pressupost que tinc m'obliga a tenir clar què vull i com ho vull fer. Es podrien fer concerts aquest estiu, però no els farem. En canvi no deixaré de fer una petita exposició sobre la sala Esteve, sobre una mostra de Picasso als anys trenta i que ningú coneix i que és una investigació nostra. Crec que amb els recursos que tenim es poden fer moltes coses bones.

Encara continua fent mal al museu el fet que cada any els mitjans parlem del centre com un dels més visitats
de Catalunya i mostrem les llargues cues del carrer Montcada amb els
turistes amb calça curta?

És un debat que estem a punt de superar, però el turisme és una oportunitat extraordinària. No es pot deixar el museu en mans del mercat. El museu està content de tenir més d'un milió de visitants? Molt. És missió del museu tenir un milió de visitants? No. Quina és la missió del museu? Aportar valor, coneixement, ser un espai d'educació... Si amb això vénen un milió de persones, fantàstic. No és cap missió del museu aconseguir com més visitants millor. En volem tenir molts? És clar que sí, però ha de ser una conseqüència de la bona execució dels projectes, mai un objectiu. Els objectius que s'han de prioritzar són els culturals.

Quan va entrar al museu va insistir molt en el fet que el museu havia de
tenir autonomia jurídica respecte
a l'Icub. Hi ha hagut moviments
en aquest sentit?

Això és un fracàs monumental d'aquest mandat. Meu personal, però també dels gestors municipals.

Per què no hi ha hagut temps o
per què no hi ha hagut voluntat
política de fer-ho?

En els primers dos anys perquè no s'ha pogut fer i, pel que fa als segons, entenc que en una situació de crisi no es pot
fer créixer més l'administració. Aquí
vaig deixar d'insistir. Tot i així, ara sí que he de dir que si el marc jurídic propi no
es crea, el museu s'aturarà i no podrà
seguir amb el projecte.

Seria partidari que hi hagués
un patronat?

Un patronat o una junta, però el museu necessita existir administrativament, pensem que el museu no té ni NIF. Necessita mecanismes propis i òrgans de govern propis que responguin a les necessitats del ciutadà i mecanismes de representació a l'altura de la importància d'aquest centre i d'aquest artista. I capacitat de generar recursos privats, amb descomptes i avantatges fiscals.

Vostè no pot buscar recursos privats, per exemple?

Sí, ho puc fer, i aquest any anunciarem dues notícies extraordinàries en aquest sentit, però els ingressos van a parar
directament a la caixa general de l'Ajuntament i de l'Icub. I no té cap obligació
de transferir-los, ni de transferir-los tots, ni en el moment que jo vulgui. No hi ha cap museu de la importància i amb un programa com el nostre que no tingui
un marc jurídic propi. El Museu d'Història de Barcelona està en la mateixa
situació que nosaltres.

Això seria el primer que demanaria
la seva carta als Reis al nou govern municipal?

Sí, absolutament, perquè si no se'ns acaba l'aire. Com podem gestionar exposicions a quatre anys vista si no sabem el pressupost? Això no és seriós en un museu de la talla del que estem parlant, si volem una altra cosa... però sense autonomia el museu l'haurà de dirigir un altre. Jo no estic disposat a continuar només gestionant, s'han de crear coses. El desavantatge competitiu del museu és extraordinari, és gairebé surrealista.

Amb això no vol dir que el museu
deixi de ser municipal?

És clar que no, ha de ser cent per cent municipal, cent per cent públic, cent per cent controlat, i segurament més ric. Això s'ha d'afrontar sí o sí, i tinc la sensació que el nou govern ho afrontarà.

Quina és la relació del museu amb els altres centres picassians, com ara Horta de Sant Joan, Gósol i la Fundació Palau de Caldes d'Estrac?

La relació és molt bona. Nosaltres som un museu municipal amb pressupost municipal i, per tant, actuar a Gósol,
a Horta, a Cadaqués o a Caldes en principi queda bastant fora de les nostres
atribucions. Hem creat la xarxa Picasso-Catalunya, hi creiem bastant i crec que
la Generalitat hi hauria d'intervenir.
En el mapa que s'hauria de fer dels museus catalans, s'hi podria dibuixar aquesta petita xarxa picassiana, que amb molts pocs diners i recursos podria
ser bastant més activa.


n


p

Relació íntima.
Pepe Serra es va criar en una casa plena de llibres sobre Picasso. “Per al meu pare, Picasso era una obsessió”, explica. Als dotze anys, afirma, ja coneixia la seva antecessora en el càrrec de director del museu, Maite Ocaña. “De petit, havia vingut moltes vegades al museu i viatjava pel món amb el meu pare per anar a veure exposicions.” Després la seva relació amb el pintor es va anar normalitzant. Ara, com a director del museu, Serra pretén trencar tots els tòpics sobre el pintor que pugui. En el primer any del seu mandat es va llegir més de 30.000 planes sobre el pintor, però assegura que a hores d'ara només li'n serveixen 500. “Un dia, de sobte, vaig notar que coneixia Picasso, començava a saber què era i què no era, era una relació més neta i més íntima.”
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.