Entre encerts i decepcions

Normalment les comparacions són tan odioses com inevitables, i al PopArb, divendres a la nit, es feia pràcticament impossible no comparar les actuacions dels dos grans protagonistes de la vetllada: Manel i Mazoni. Els primers havien generat tanta expectació que els Gentle Music Men, programats just abans a l'altre escenari, es van anar quedant sense audiència a mesura que s'acostava el moment més esperat de la nit i potser del cap de setmana. Ningú es volia perdre el moment Manel, ni que fos per la curiositat de veure'ls en directe, i les prop de 2.000 persones que omplien el recinte de Can Cassó no van dubtar a agafar posicions davant l'escenari Montsoriu, mentre a l'altra banda el grup liderat per Dani Poveda s'escarrassava a mantenir
la parròquia animada amb una proposta de pop certament ballable amb pinzellades seixanteres i tocs comercials.

Grans expectatives, dipositades en un gran grup, els Manel, la banda que amb només dos discos al mercat s'ha posat públic i crítica a la butxaca, el grup català que ha arribat al número 1 de la llista de vendes durant diverses setmanes, en definitiva, els gran Manel. Divendres al
PopArb, però, els Manel no van pujar a l'escenari amb ànims de demostrar la seva grandesa, si més no, no ho van aconseguir. Divendres els Manel no van estar a l'altura del que es podia esperar d'un fenomen musical que ha batut rècords mai aconseguits per un grup de pop en català. I no va estar a l'altura per diverses raons però sobretot per la falta d'empatia amb un públic molt disposat a rebre'ls amb els braços oberts, un públic que, malgrat tot, no va deixar de corejar pràcticament tot el repertori del seu nou disc, 10 milles per veure una bona armadura, a més d'alguns dels temes més coneguts d'Els millors professors europeus. Ni Ai Dolors, ni Al mar!, tampoc Boomerang, Aniversari o El soldadet, ni tan sols Gent normal o la versió de Common People de Pulp van aconseguir que els fans del quartet barceloní arribessin al final amb el millor regust, més aviat al contrari, amb certa dosi de decepció.

No hi va ajudar gens ni mica que durant l'actuació a la terrassa dels vips s'hi estigués rodant una pel·lícula, una comèdia romàntica que passa al PopArt, amb cameos d'Aina Clotet,
Bibiana Ballvè, Lluís Gavaldà i
altres la presència dels quals desviava l'atenció de bona part del públic. I a això, encara s'hi
ha d'afegir el poc encert del
grup de tancar l'actuació amb
un tema tan poc esplèndid com Deixa-la, Toni, deixa-la. Per tot plegat Mazoni va trobar el camí lliure per convertir-se en el gran encert de la nit. I sense escatimar-li cap mèrit!

Pletòric i absolutament entregat, Jaume Pla i els seus, més que un concert van oferir una espectacular sessió de ball per a tothom, per als que se sabien de cap a peus Golafres de marisqueria, Apocalipsi now, Ei que surt el sol o l'homenatge al grup Mishima amb L'home número 12 i per als que simplement es deixaven emportar pel ritme i les ganes de moure's que imposava la banda. Sens dubte un dels grans moments del festival que un any més, i ja en van set, ens ofereix un retrat de la diversitat
i la bona salut de l'escena pop del nostre país, un panorama que inclou perles com les que
va regalar Refree ahir a la tarda
a Can Torres, una delícia de
concert de Raül Fernández, un recital marca de la casa.

Però, sens dubte, la sorpresa de la nit de divendres va ser el grup Inspira, una banda de la qual segur que sentirem a parlar tan bon punt la seva cançó Corre i trenca l'aire arribi al gran públic a través d'un anunci televisiu. Era la primera vegada que passaven pel PopArb igual que 4t 1a (Quart Primera), formació que es va iniciar en els directes en sales d'estar alienes, i els mallorquins Oliva Trencada,
a més de Nacho Umbert,
l'encarregat d'inaugurar el
festival,una actuació només apta per als més matiners.