cultura

Joan Guerrero

fotoperiodista

“M'indigno si es diu mal de Catalunya”

En 50 anys ningú no m'ha obligat a parlar en català. Em faig dir Joan per ser agraït amb Catalunya
Jo no em considero un artista, però penso que la
creació artística
pot canviar el món

Joan Guerrero és un referent del periodisme fotogràfic català (Grama, Diari de Barcelona, El Periòdico, El Observador, El País). Va néixer (1940) a Tarifa, Cadis, allà
on bufa ben fort el vent per la trobada de l'Atlàntic i la Mediterrània. Andalús, de ben jove va trobar-se també amb els vents de Catalunya quan l'any 1964 va arribar a l'estació de França amb una maleta de cartró. Una imatge que ara ens sembla tòpica però que forma part de la realitat del país. Va formar part de l'allau d'emigració d'arreu de l'Estat espanyol, però sobretot d'Andalusia. El seu tarannà humà i professional, que sempre es barreja, ha estat recollit en el documental La caja de cerillas, que ha dirigit i produït, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, David Airob i amb música de José Bautista.

Expliqui el títol del documental ‘La caja de cerillas'.
Fa referència a la primera càmera fotogràfica que vaig tenir. A Tarifa, quan era petit no en veia, de càmeres fotogràfiques. Havia vist fotos, sí, però de càmeres, no. Això em va portar a fer-me'n una jo mateix amb una capsa de llumins.
I què volia fotografiar?
El vent, l'olor de sal i brea. Després em vaig adonar que
ni el vent ni un perfum es poden fotografiar. Només les seves conseqüències.
Doncs què es pot fotografiar?
Jo he intentat fotografiar la realitat de la vida sense mentir i buscant certa tendresa en la gent senzilla, dels barris, dels pobles, que sempre han estat l'objecte del meu treball.
Però a més de la gent del carrer, per la seva feina deu haver fotografiat gent important.
És clar, com a periodista he anat a l'hotel Ritz a fotografiar Woody Allen al matí, però a la tarda potser he hagut d'anar al barri de la Mina.
I quines són les diferències?
Sempre he preferit habitacles senzills, amb quatre canyes, que grans palaus. Però periodísticament cal fer de tot.
Va ser premonitori per a vostè anar a parar al carrer Poeta Cabanyes del barri de Poble-sec, a Barcelona?
Hi havia dos elements importants. Havia nascut Serrat, gran poeta, i el nom del carrer també era d'un poeta. La poesia ha estat molt important
en la meva vida.
Podríem dir que la seva fotografia és artísticament poètica.
Jo no em considero un artista, tot i que crec que l'art pot canviar el món. Jo el que faig és recollir la realitat, però hi ha circumstàncies en què pots recollir la bellesa del que fotografies...
Després dels primers anys a Barcelona, va anar a Santa Coloma. Quina va ser la primera impressió de la ciutat?
Em va semblar un paisatge de després de la guerra. Fogueres a les obres perquè s'assequés més ràpidament el ciment. Eren els anys que no es parava de construir per aixoplugar la gent que arribava de fora.
Va ser aleshores que es va iniciar en el periodisme gràfic.
Sí, va ser un moment important per a la fotografia. Franco era viu, hi havia la censura, però amb la fotografia podíem mostrar amb subtilitat coses que no es podien dir de manera clara.
Català Roca deia que el segle XXI no es coneixeria el blanc
i el negre, però el seu documental ha estat rodat amb aquesta tècnica.
Crec que l'opció del director s'ajusta al meu món en blanc
i negre. Jo el que faig són instantànies. Veig un element que em crida l'atenció i disparo. Però a la foto sempre hi surten elements no volguts que distorsionen el tema
central. Si són en blanc i negre
no passa res, però la força del color d'un element que surt i no t'interessa pot desgraciar-te el treball.
Ètica o estètica?
Sempre penso que el que és important a les meves fotos és el que es troba al fons. L'ètica, sempre, per sobre l'estètica.
Com va viure vostè com a emigrant aquells primers anys?
Jo m'indigno molt quan una important part de la resta de l'Estat diu mal de Catalunya. Es diuen moltes mentides. A mi mai m'han obligat, en 50 anys que fa que sóc a Catalunya, a parlar en català. Mai m'he sentit desplaçat i és per això que em sento també d'aquí.
Aquest és el motiu pel qual signa “Joan” i no pas “Juan”?
Quan vivia Franco i es perseguia el català vaig voler demostrar el meu agraïment a Catalunya fent-me dir Joan.
Què en pensa, de la consulta?
Estic a favor de la consulta. Aquí, a Guatemala i a qualsevol lloc del món. Els pobles han de tenir el dret de deci-
dir el seu futur.
Parlant de Guatemala, quan
es va jubilar va decidir anar-se'n a l'Amèrica del Sud i dels seus viatges en va sortir una col·laboració.
Va ser quan vaig decidir que volia fer un llibre i una exposició amb poemes de Pere
Casaldàliga. Sempre he do-nat molta importància a la paraula. No crec en allò que diu que una imatge val més que mil paraules.
Però vostè ha fet des d'aquí campanyes solidàries.
No crec que la fotografia canviï el món, però sí que pot ajudar que la gent prengui consciència de les desigualtats. La imatge del Vietnam de les nenes corrent no va aturar la guerra, però sí que va canviar el rumb dels esdeveniments.
Insisteixo, jo el recordo passant per les redaccions per aconseguir diners per comprar llames, que és un animal que garanteix la subsistència de moltes famílies...
Va ser una iniciativa que vam començar amb l'organització Gramenet Solidària. Aconseguíem diners per comprar llames, que és un animal que en certes zones és vital per a l'economia de molta gent. Fins ara hem enviat 94.000 euros en ajuts a l'Amèrica Llatina i Àfrica.
Com aconseguien els fons?
Amb la col·laboració de personatges destacats que han tingut sensibilitat social, com ara Rigoberta Menchú, José Saramago i Tàpies. Ens signaven fotografies i això tenia un valor per als col·leccionistes. També amb l'aportació de molts companys.
Quan es té una conversa amb vostè mai hi manca una referència al cinema...
Jo sóc fotogràficament autodidacte. Com a fotògraf la
meva escola és el cinema.
El cinema neorealista, De
Sica, Rossellini, Bergman i també François Truffaut,
sobretot amb una pel·lícula que em va marcar molt: Els 400 cops.I també Los olvidados, de Buñuel.
Fa temps que es va jubilar,
però no para.
Quan em vaig jubilar vaig creure que em tocava deixar la càmera a casa. Però quan sortia al carrer no m'hi sabia trobar. Notava una mancança. Em faltava alguna cosa per penjar a les espatlles. Un dia a la plaça de Catalunya vaig veure un home de pell negra acaronant un nen ros i blanc com la llet. Em va semblar una imatge molt tendra que no vaig poder captar perquè anava sense la màquina. Des d'aleshores la porto sempre a sobre.
Quins plans té de futur?
Jo ja tinc 74 anys. Continuaré fotografiant perquè la fotografia és la meva vida. I també sortiré al carrer, que per a mi és el decorat de la vida. I, sobretot, continuaré cultivant l'amistat.

Projecció a la Filmoteca

David Airob (Barcelona, 1967) és productor i director de La caja de cerillas. La seva trajectòria professional va començar com a fotoperiodista. Va ser cap de fotografia de La Vanguardia, del 2007 al 2010. Entre els seus premis es troba el World Press Photo, en l'apartat de curt documental, per Calcio storico, que reprodueix el futbol primitiu que se celebra des del segle XVI a Florència. La caja de cerillas és una sòbria, però entretinguda, mirada a l'univers de Joan Guerrero, personatge molt ric en vivències, però de gran senzillesa. És per això que, a banda d'uns exteriors a Sòria, Airob centra el film en la figura de Joan Guerrero assegut en un balancí explicant els seus pensaments. També col·labora en la potència de l'obra la força de les imatges de Guerrero. El documental es podrà veure el 10 de juliol a la Filmoteca de Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia