“Treballo per construir una societat millor”

Tot i que la societat en què ens toca viure ha decidit que l'aposta guanyadora passa per la tecnologia i l'economia pràctica, o sigui fer diners sense cap escrúpol, continuo creient en les paraules d'un mestre català exiliat a Tijuana (Mèxic): “Als nostres alumnes no els vam ensenyar a emmagatzemar, els vam ensenyar a pensar.” I això és el que he intentat fer tots els anys que he estat a la Universitat. Avui el drama és que assignatures com la meva, la filosofia, i altres que ajuden a pensar lliurement, estan essent arraconades per propostes més tecnològiques i les van eliminant.

L'aposta per la tecnologia és el nou model universitari que s'impulsa des d'Europa. Tot i pensar que no està del tot equivocat, també vull deixar clar que les tecnologies no són neutres, que es poden fer servir d'una manera o d'una altra i quan es plantegen els projectes polítics, filosòfics i ètics que són els que en realitat estructuren les societats cal conèixer els antecedents per saber on es vol arribar. En aquest aspecte, història de l'educació –expliquem què proposava la República, quina va ser la reacció del franquisme, com es va viure la Transició, què van fer als socialistes, quin és el model del Partit Popular o Convergència, que avui controlen el poder– serveix per mirar enrere, aprendre on som, què s'ha fet i ajudar a construir un país, una escola i una societat millor.

De moment de llaga d'estómac pel que he fet a la vida no en tinc i també li puc dir que la meva és una felicitat que ha de ser compartida. Si no hagués tingut la família que tinc, si no hagués anat als escoltes, si no m'hagués educat al seminari, no hagués trobat l'equip de companys i amics del departament o la Terrades (parla de la seva dona, Montse Terrades), això hauria sigut una altra història. Li diré que no tan sols no he perdut el temps, sinó que l'he guanyat. En aquest aspecte, ha tingut un paper fonamental el contacte amb els alumnes, la manera de fer classe o les pràctiques que hem fet.

Si algú tingués la perspectiva des dels primers anys que vaig començar a fer de professor fins avui, diria que hi ha una diferència molt notable. He guanyat en maduresa i he canviat, no tan sols perquè creia que ho havia de fer, sinó perquè el contacte amb els alumnes, les preguntes i els dubtes que m'han plantejat i no sabia contestar, m'han portat a treballar, molt estretament, amb els companys de departament, amb els quals he hagut de discutir, polemitzar, investigar; en definitiva, buscar la fórmula per continuar aprenent i poder avançar.

Jo diria que a la nostra àrea, que és el departament de teoria i història de l'educació, ens avenim molt, i també que quan ho expliquem a gent d'altres universitats queden parats del tipus de relació que mantenim. Sigui per amistat o per confiança, no volem que la vida universitària acabi fent-nos barallar entre nosaltres, i és per això que sortim dues o tres vegades a l'any, anem a dinar plegats i prenem iniciatives conjuntes, ja sigui amb en Xevi Besalú, amb en Jordi Feu o amb molts altres professors amb qui he treballat i tenim bon rotllo.

Quan vaig presentar la meva tesi a la Casa de Cultura, vaig plantejar un desafiament important. Tant en Pere Freixes com jo ho vam fer perquè volíem que Girona tingués una universitat. La nostra opció era una jugada política i reivindicativa que ens va costar sang, suor i llàgrimes, ens haguérem d'enfrontar a les traves burocràtiques –el llibre d'actes de l'Autònoma tan sols podia sortir del recinte custodiat pel secretari de la institució– i a les reticències de certs catedràtics, professors i rectors que no veien amb massa bons ulls la transformació del Col·legi Universitari en universitat.

El naixement de la Universitat a Girona va anar lligat a un moment dolç de la democràcia municipal i a una certa sensibilitat global generada pel fet d'engegar una proposta nova que beneficiaria la ciutat. Crec que sense l'alcalde Nadal (Joaquim), ni el rector Nadal (Josep Maria), ni en Narcís Serra, que era ministre de Defensa, possiblement la Universitat de Girona no hauria crescut amb la rapidesa amb què ho va fer. Al principi vam viure un procés engrescador que va entusiasmar tota la ciutat; després, però, quan tot es va anar normalitzant, es va perdre una mica de trempera.

No li diré pas que no. Després dels dies carregats d'esperança de la Transició,s'ha perdut la il·lusió d'en Josep Benet per les unitats inicials i, en la mesura que cada partit ha anat marcant el seu territori, el joc polític ha quedat molt limitat i s'ha apostat per anar fent i per l'habitud. Els partits són els partits, segueixen massa consignes centralitzades i no hi ha espais de discussió. Jo sempre he dit que si fos d'algun, seria del PCI (Partit Collonador Independent). És una proposta desinteressada que els faig per ajudar-los a recuperar l'esperit crític, perquè facin una reflexió interior i sàpiguen veure allà on han patinat.

Si al començament veníem d'on veníem i en Quim Nadal va saber aprofitar l'impuls inicial, que era bo i esperançat per transformar la ciutat –obrir nous carrers, ordenar barris, apostar per la cultura; en definitiva, situar Girona en el mapa i donar-li una altra fesomia–, potser després s'ha donat un cert acomodament i ha mancat empenta i innovació. No vull que les meves paraules s'entenguin com una crítica ni a en Quim Nadal, ni a l'Anna Pagans, que cada un amb el seu estil, un més personalista, l'altra més enfocat a buscar el consens, ho han fet molt bé, però sí que penso que un cop assolits els objectius principals, hi hagué un moment que va guanyar la rutina. La gent es va cansar de veure les mateixes cares a l'Ajuntament i els candidats de Convergència i Unió tan sols hagueren d'esperar que el mateix cansament els donés l'alcaldia.

En els darrers anys Girona ha vist néixer una societat plural, multicultural, la qual cosa comporta un enriquiment, el que passa és que nosaltres hem de canviar molt el nostre xip, i, encara que hi hagi reticències afavorides per sectors conservadors i neoliberals, personalment crec que com més plurals, més rics, humanament i intel·lectualment, serem. Ho dic en un moment que sé que hi haurà persones, sobretot antics militants d'esquerra que ara toquen la pasta i el poder, que em tractaran de bonista i xirucaire, però a aquests els vull recordar que hi ha uns drets humans l'aplicació dels quals seria millorable si no hi hagués gent que, en nom de l'estratègia i els guanys immediats, els continuen arraconant.

El futur em preocupa perquè no sento discursos polítics que parlin d'ètica; és una paraula que ha desaparegut i això vol dir que anem coixos, que ens falta alguna cosa. Per a mi política i ètica, política i pedagogia, van agafades de la mà, i més avui que estem vivint una de les crisis més importants de la història. Ningú ha qüestionat el sistema capitalista quan avui els governants que hem escollit no manen i ho fa el Fons Monetari Internacional.

En aquest moment la reflexió crítica des de l'esquerra o és molt pobra o és tan selecta que tan sols la llegeixen tres. I això passa quan la socialdemocràcia europea ha fracassat perquè ha anat en contra del que ella mateixa predicava i ha donat ales al capitalisme desbocat. Em preocupa el futur, i més avui que es viuen regressions en el marc social, familiar, i la gent que es vol rebel·lar contra el sistema es troba que aquest és un devorador insaciable que intenta desactivar o assumir qualsevol proposta. Pot semblar una lectura pessimista, però els meus alumnes m'han demostrat que al país hi ha imaginació, i són molts els que creuen que el futur es pot guanyar. És per això que crec que s'ha de fer una proposta més assequible. Cal buscar els mecanismes per fomentar la participació directa i fer que la gent acabi sentint que l'exercici de la política no és una parcel·la particular.