Més roín que la tenca en suc

El modisme comparatiu de superioritat més roín que la tenca en suc s'usa:

1) En sentit real: per a expressar que alguna cosa —especialment de menjar o beure— és molt roín.

2) En sentit figurat: per a expressar que una persona és malvada, que té mals sentiments.

També s'usen, amb els mateixos significats, els modismes comparatius més roín que la tenca en agost i més roín que la tenca pudenta.

Si cerquem la paraula tenca en el DVal trobarem la definició següent: “Actinopterigi de l'orde dels cipriniformes, de la família dels ciprínids (Tinca tinca), amb dos barbetes bucals, pell grossa amb escates xicotetes i de carn molt estimada però amb gust de fang.” Els redactors del DVal s'han limitat a copiar la definició que apareix en el GDLC canviant ordre per orde, dues per dos, gruixuda per grossa i petites per xicotetes, canvis totalment irrellevants i innecessaris. En canvi no diuen el que és verdaderament important i que haurien d'haver dit: que el peix que apareix en el modismes comparatius que estudiem, molt coneguts i àmpliament usats pels valencians, no és aquest sinó un altre. Joan Fuster ho explica molt bé en el seu llibre L'Albufera de València. Escriu Fuster:

“Sembla que allò que nosaltres anomenem tenca no coincideix amb la bèstia que els científics anomenen tenca. ¡Ja passen aquestes coses! “La carpa, impropiamente llamada tenca por el vulgo de la región valenciana...”, escrivia don Lluís Pardo. Servidor forma part d'aquest vulgo. El ciprínid en causa és el Cyprinus carpio, un peix que qualsevol paladar normal considera deplorable, i que els estómacs afortunats no es dignen pair. És a dir: que ningú no es decideix a ingerir-lo, si no és per pura necessitat. “¡És més roín que la tenca en suc!”, solem dir, a la Ribera Baixa. La comparació no demana comentaris. Però quan la fam ordena i mana, tot és bo per a omplir la panxa. A les peixateries de Sollana, de Cullera, de Silla, d'Almussafes, de Sueca, encara hi ha parades on en venen. La tenca fa una mala olor especial i presenta un aspecte dessolat i lívid. Potser no tant com don Vicent Blasco afirmava. De tota manera, resulta poc atractiva, fins i tot abans de tastar-la.”

Açò ho va escriure Joan Fuster el mes d'abril de l'any 1970, però el llibre no es va publicar fins a novembre del 1993, vint-i-tres anys i escaig després d'haver-ho escrit i dèsset mesos després d'haver faltat l'autor.

En Cor al nu de Miquel Adlert Noguerol trobem:

“Però tenia por del botiguer, que era més roí que la tenca en suc. Tothom al barri es prestaria a ser el seu espia barata res, i ell era home que no es parava en brosses, i jo podia anar a raure a l'asil municipal i perdre encara més llibertat i no veure durant alguns dies els meus fills que ara m'havien adverat, com mai, que la meua vida, per ells, valia la pena defensar-la.”

En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:

“Per aquells dies, a unes nebodes meues de lluny, més roïnes que la tenca en agost, els va pegar per vindre a casa a dir-me penjaments i relaixos perquè el mirara mal. Que, qui no pot segar, espigola.”

Com veiem, Miquel Adlert escriu roí i Josep Lozano roïnes. Cal aclarir que la forma tradicional d'aquest vocable valencià és roín —acabat en n—, forma que és invariable, tant per al masculí com per al femení. Aquesta forma —roín, roïns— és la tradicional i la que jo sempre he sentit en el parlar d'Alcoi i en altres molts parlars valencians que encara la conserven ben viva. És l'única forma que jo empre —i he emprat sempre- tant en la llengua parlada com en l'escrita. Ja veiem que és la que empra Joan Fuster. La variant formal roí, roïna, roïns, roines és una innovació que ha fet fortuna i s'ha escampat bastant, però jo, personalment, la considere un vulgarisme que no aporta cap avantatge a la llengua.

Pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca en agost, cal aclarir que el mes d'agost és, precisament, un mes inadequat per a menjar peix fresc. La saviesa popular ens diu que en els mesos que no tenen r —maig, juny, juliol i agost— no es deu menjar peix. Es referix, naturalment, a peix fresc, perquè antigament el peix congelat no existia. Si el peix és congelat, això del mes no té cap importància.

I pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca pudenta, no cal cap explicació. Si el peix està pudent, és a dir, en procés de descomposició, no val res i no es pot menjar. I això és exactament igual de vàlid per a la tenca com per a qualsevol altra classe de peix. Es veu fàcilment que aquest modisme és una degradació dels altre dos que són els originals i els que tenen sentit.