L'amenaça permanent dels boicots
Segles XIX-XX. Des de mitjans del segle XIX, l'amenaça de bloquejar el mercat espanyol als productes catalans apareix com un fantasma recurrent en els debats parlamentaris i en la premsa espanyola
“[...] un secreto instinto me hacía confiar en que la duda siquiera en el resto de España de que el movimiento [de la Setmana Tràgica de Barcelona] fuera separatista, bastaría para que el patriotismo se impusiera a todas las demás aspiraciones y pasiones.
Y acerté, porqué la prensa de izquierdas en todo el país puso freno
a sus campañas, y sólo se pensó
en la necesidad de combatir
el criminal intento”
Juan de la Cierva y Peñafiel
Ministre de la Governació
‘Notas de mi vida' (memòries)
El 22 de febrer del 1900 el diari conservador La Época publicava un article titulat Discusión peligrosa. Després de resseguir les picabaralles entre la premsa de Barcelona i la de Madrid, el cronista advertia “del carácter peligroso de esas disputas en que, por unos, se ha llegado a hablar, con olvido del patriotismo y de los mismos intereses de los catalanes, de la eventualidad de la separación de Cataluña, y por otros, con exageración también censurable, se ha insinuado la idea de un boycotage contra la industria y el comercio catalanes”. Podríem haver-ne triat d'altres, però l'article anterior és un bon punt de partença per parlar dels boicots contra els productes catalans que, com podem deduir, no s'inicien l'any 2006 ni responen exclusivament a una reacció a les demandes de més autogovern.
De fet, ja des de mitjans del segle XIX trobem continus recordatoris a la dependència de la indústria catalana respecte del mercat espanyol. Aquest pòsit i l'anticatalanisme (o, directament, la catalanofòbia) que s'anirà alimentant en la societat espanyola, faran la resta i provocaran que, ben aviat, apareguin les primeres amenaces. Poques setmanes després de la crònica anterior, per exemple, la premsa espanyola informava que algunes famílies de Castelló havien decidit “no comprar productos catalanes, protestando de este modo de la conducta de los catalanistas”.
Es tractava d'una reacció que devia tenir una repercussió escassa; però no deixa de resultar simptomàtic que el cronista volgués ficar-hi cullerada i afegís que “ya hemos dicho que los catalanistas podían perjudicar por varios conceptos los intereses de la comarca (sic!), que en general es ajena a la exaltación de una minoría”. Val a dir que, en aquells moments, el catalanisme ni tan sols tenia representació al Congrés.
Les amenaces es van intensificar arran de la irrupció del catalanisme en la política espanyola. El desembre del 1905, pocs dies després de l'assalt d'un grup de militars a la redacció del setmanari Cu-cut!, des de La correspondencia militar s'informava que “son muchos los comerciantes del resto de España que se dirigen a los fabricantes y productores catalanes participándoles que, ínterin el catalanismo dé señales de vida, renuncian a comprar nada en Cataluña”. I, tot seguit, es vantava que “este es el camino que se debe seguir para llegar rápidamente al fin de la jornada”. A diferència de l'anterior, aquesta iniciativa no devia ser gens anecdòtica si tenim en compte que, poques setmanes després, els industrials catalans van organitzar una assemblea per tal d'analitzar la situació i prendre mesures.
La invenció de la revolta separatista
Els boicots no només s'ordeixen com a resposta al catalanisme, sinó també a partir dels rumors o les tergiversacions d'allò que s'esdevé a Catalunya. Aquest és el cas, per exemple, de la revolta que esclata a Barcelona i en altres ciutats del nostre país entre el 25 de juliol i el 2 d'agost del 1909, popularment coneguda com a Setmana Tràgica. Mentre els esdeveniments entraven en una fase d'evident descontrol, el govern es mostrava preocupat davant la possibilitat que el contagi revolucionari s'estengués a altres poblacions de l'Estat. I, sorprenentment, un dels recursos per evitar-ho serà difondre la idea que allò que s'està produint a Catalunya és una revolta separatista, un missatge que farà circular entre els soldats, però també entre la premsa escrita.
A les seves memòries, el ministre de la Governació, Juan de la Cierva, es refereix a aquesta teoria, si bé no en reconeix explícitament la paternitat. De la Cierva es limita a dir que “al decirme un periodista que se aseguraba era separatista el movimiento, yo me limité a contestar que no sabía el carácter que tuviera”. I, tot seguit, s'apressa a remarcar que “en aquellos momentos no quise negar que tuviera tal carácter, porque un secreto instinto me hacía confiar en que la duda siquiera en el resto de España de que el movimiento fuera separatista bastaría para que el patriotismo se impusiera a todas las demás aspiraciones y pasiones”. El ministre de Governació sabia perfectament que el moviment no tenia un caire separatista, però no tenia gaires manies per reconèixer, vint-i-tres anys després dels fets, que no havia explicat la veritat.
Ja fos pels esforços o la passivitat del govern o bé per l'ambient que es respirava, la qüestió és que la idea que a Catalunya s'estava produint una revolta separatista o, com a mínim, una reacció antipatriòtica, va arrelar amb tal força que algunes institucions o entitats espanyoles van fer arribar la seva protesta al govern. I, fins i tot, van plantejar la idea de suspendre qualsevol tracte comercial amb Catalunya. Una de les institucions que va dedicar-hi més energies fou la Cambra de Comerç d'Almeria, que es va prendre la molèstia d'adreçar una comunicació a les seves homònimes espanyoles instant-les, “por si estimaran llegado el caso de que todas las provincias españolas suspendan provisionalmente sus relaciones mercantiles con las de Cataluña, hasta tanto que en aquella región cedan en la levantisca y antipatriótica actitud presente, que aumenta los males que padecemos, y nos deshonra ante propios y extraños”. La iniciativa va rebre l'adhesió d'algunes de les seves homònimes, si bé en el moment que aquestes prenien els acords ja havia quedat molt clar que la revolta no tenia un objectiu separatista.
Les informacions que arribaven sobre el boicot van generar una reacció immediata per part de les institucions catalanes. El president de la Cambra de Comerç de Barcelona es va desplaçar a Madrid per fer arribar personalment la seva preocupació al president del Consell de Ministres. Antonio Maura també va rebre una queixa del president del Foment del Treball, que es mostrava indignat “contra apreciaciones periódico oficioso Época, según las cuales resulta acto patriótico no comprar artículos catalanes”. Maura es va sentir al·ludit per l'adjectiu oficiós i es va afanyar a respondre que “las manifestaciones plausibles y bien inspiradas de su telefonema no implican confundir al gobierno con periódico aludido, a cuyo director acabo de oír que ni siquiera él quiso deliberadamente significar lo que da ocasión para la protesta y se propone aclararlo”. Les informacions aparegudes al diari, però, eren molt clares i la rectificació que anunciava Maura no es va arribar a produir mai.
Els boicots contra els estatuts
A partir del 1918, els boicots apareixen vinculats als debats estatutaris. Poques hores després que Puig i Cadafalch lliurés el document de bases presentat per la Mancomunitat, alguns socis de la Unión Mercantil de Madrid ja recollien signatures de suport a un manifest en què es reclamava la formació d'una llista negra amb “todos los industriales y comerciantes catalanes defensores y patrocinadores de la campaña separatista con que se amenaza al resto de las regiones españolas, comprometiéndose a no volverles a hacer pedidos de ninguna especie”. De manera simultània, les diputacions castellanes van cridar a boicotejar “los pedidos de las casas industriales catalanas”. El salt que representava aquesta mesura era considerable. Ja no es tractava d'una iniciativa d'alguna entitat més o menys representativa, sinó d'unes institucions que s'afegien a castigar els interessos
catalans amb l'excusa d'una
demanda que ni tan sols havia estat acceptada pel Congrés
espanyol.
Amb l'arribada de la República, les amenaces i els boicots s'intensificaran, fins i tot abans que l'Estatut arribi al Congrés. L'agost del 1931, la patronal de confiters i pastissers de Saragossa decideix “restringir” les compres “mientras Cataluña no rectifique su actitud, contraria a la unidad nacional”. Però serà arran del debat estatutari quan els boicots passaran de les fleques a la resta d'activitats. A través d'una octaveta titulada ¡Guerra al Estatuto Catalán!, àmpliament difosa, hom convidava els ciutadans a deixar de consumir productes catalans amb el següent raonament: “Mientras para Cataluña salieron millones y millones de pesetas y se dictaron leyes proteccionistas, Castilla sucumbe por falta de toda protección y auxilio. En tanto que el intelectual, el obrero y el profesional castellanos no podrán ejercer cargos en Cataluña, los catalanes podrán hacerlo en toda España. ¡Eso es el Estatuto catalán!” Hom lligava, doncs, la imatge d'una Catalunya presumptament protegida amb el debat del 1932.
Resulta impossible mesurar la repercussió d'aquest i de la resta de boicots. Però la història posa en evidència que, malauradament, no calen gaires excuses per atiar un recurs que ha esdevingut una amenaça permanent. Els boicots s'han ordit, durant el segle XX, contra qualsevol expressió diferencial,
però també davant les manipulacions dels governants, la qual cosa posa de manifest un sentiment anticatalà que es troba ben arrelat en la societat espanyola.