Opinió

opinió

Sobre els toros

La lluita entre un home i un toro és antiga i autèntica. Riquíssima en símbols, és honorable i és bellíssima

És evident que cadascú pot opinar el que vulgui sobre qualsevol tema. En això, precisament, consisteix la llibertat d'opinió. Però opinar no és mostrar la conformitat o la discrepància, l'aquiescència o la disconformitat sobre un tema. Opinar és expressar idees amb paraules, raonar probabilitats, conjectures referents a la veritat o, si més no, a la certesa sobre alguna cosa. Vull parlar sobre la tauromàquia, sobre la lídia de toros braus.

Un tema com aquest no pot quedar sobresegut de manera simple, bàsica, primària, amb un «sí» o un «no», i argüir, després, una suma de comentaris habituals, escarransits tòpics a bastament repetits i caiguts des de qualsevol alçada, i incapaços d'arribar a qualsevol altra. S'ha d'admetre que la mera opinió és –no només unes poques vegades, sinó habitualment– la filla predilecta, senzilla i humil fruita, dels temps i de les modes. No neix d'una reflexió sòlidament cimentada, sinó que, senzillament, es converteix en vulgar repetició d'allò a què les orelles ja estan acostumades.

Vull parlar sobre la tauromàquia, sobre la lídia de toros braus. I ho faré perquè és una de les coses que m'importen en aquest món en què l'oci tan sols adopta formes de petit camp temàtic o d'espectacle subtitulat en idioma nord-americà, ràpida distracció per ser oblidada de seguida. La lluita entre un home i un toro és molt més antiga i molt més autèntica. Riquíssima en símbols, és honorable i és bellíssima. ¿De quina manera fonamenta una persona les seves creences i opinions?

Jo, des de molt petit, he anat a la plaça de toros i he sentit a casa meva comentaris sobre la lídia. Només sortia el toro a l'albero, la meva àvia ja avançava quin seria el seu comportament a la plaça. Eren poques les vegades que s'equivocava. Ella sabia de toros i el que sabia ho havia après també de petita. Era una saviesa que va transmetre a la seva filla i a mi. També sabia de toreros. Tenia especial predilecció per un que, segons ella, va néixer sota el pont del riu que passava pel seu poble. Joaquín Rodríguez Ortega, Cagancho (1903-1984), era un gitano de pell de coure i d'ulls verds. Era, deia l'àvia, molt bell, i tal vegada per això era un dels seus preferits. Imagino que el va veure a la plaça portàtil del seu poble alguna tarda d'agost. Era molt bell, i era molt dolç amb el toro. Jo he vist en algun vídeo el seu toreig lent i solemne, net i suau, que és el bon estil, deia l'àvia. Movia el capote o la muleta sempre amb gràcia. A les seves mans tot semblava fàcil. Entenia l'animal i s'hi jugava la vida, per guanyar-la.

La meva àvia mai no va anar a la plaça de toros a veure com uns bàrbars mataven sis animals. Hi anava –i també ho faig jo– a veure de quina manera un home és capaç d'interpretar un toro, i com és capaç d'enfrontar-s'hi posant davant els ulls del públic la tragèdia que és la vida i que és la mort. I ho fa amb les úniques veritats que posseeix, la intel·ligència i el coneixement d'allò que el toro és.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.