opinió
Ni catàstrofe ni minva de la programació
L'argumentari del gremi d'empresaris contra la llei del cinema de Catalunya no se sustenta en fets reals i només vol posar la por al cos al públic
Amb el sistema de projecció digital o amb l'analògic, per sentir o veure un film en català cal primer que la versió catalana hagi estat feta
Ja fa més de tres setmanes que el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya ha col·locat al costat de les taquilles un full volant encapçalat amb el lema «Pel futur del cinema. La nova llei del cinema de Catalunya t'afecta»; ha penjat a la xarxa un pamflet amb el títol Com et pot afectar la nova llei del Cinema que planteja la Generalitat?, i passa a més de 70 sales un espot, després de la projecció dels tràilers de properes estrenes, que adverteix: «Si la llei és aprovada, moltes d'aquestes pel·lícules no les podràs veure...» Potser ja és hora doncs que refutem aquests clams alarmistes de la patronal d'exhibidors, la mateixa que fa un parell de mesos va aprofitar el dilluns (dia de la setmana amb menys recaptació) per fer un locaut com a mesura de pressió contra la llei aprovada pel govern, el dictamen de la qual ha passat ja el filtre de la comissió de Cultura del Parlament i resta pendent només de l'aprovació del ple.
L'article 18 de la llei, que regula l'ús de la llengua, és el que ha aixecat més polseguera per la resistència dels sectors de la distribució i l'exhibició a la normalització del català al cinema. I en el seu aferrissament els marxants del cinema pensen que tot s'hi val. Quan la llei, en establir l'obligatorietat que totes les pel·lícules que s'estrenin a Catalunya hagin de tenir el 50% de còpies doblades o subtitulades en català (amb un període d'adaptació de cinc anys, que el dictamen de la comissió ha elevat a set), el que fa és garantir la llibertat d'elecció dels espectadors, conculcada fins ara perpetuant els efectes de l'ordre franquista de 1941, el gremi, servil als designis de les majors nord-americanes, gosa afirmar: «Si la nova llei s'aprova tal com està redactada actualment, es prendrà al públic la capacitat d'elegir.» (!) Volen fer-nos empassar que les disposicions lingüístiques de la llei poden comportar «que s'estrenin menys pel·lícules que a la resta de l'Estat... que l'oferta de cinema podria quedar reduïda fins al 50%... que el cinema independent i d'autor en sortirà perjudicat», i fins i tot «que algunes sales a les quals vas habitualment podrien desaparèixer». Eixuguem-nos les llàgrimes, aturem l'ensurt i anem punt per punt:
Ni amb el sistema de projecció digital, que ja ha començat a implantar-se (amb el simple canvi de pista de so) ni amb l'analògic (procedint al canvi de la bobina), no cal destinar una sala a la versió catalana i una a la castellana. No hi ha, doncs, cap motiu perquè disminueixi l'oferta de pel·lícules. N'hi ha prou alternant-ne els horaris de projecció. I en les VO subtitulades, amb la doble subtitulació ni l'alternança, no cal. En un cas i en altre, però, per sentir o veure el film en català cal que la versió catalana (traducció i doblatge o subtitulació) existeixi, que hagi estat feta... I, atesa l'experiència d'haver-ho fiat a la bona disposició de distribuïdors i exhibidors –argüida per retirar el decret del 1998 que ho havia de regular i que ha donat com a resultat el 3% d'ara–, si la llei no hi obliga i no estableix un codi sancionador, la normalització del català al cinema seguirà essent una utopia.
Quant a la segona afirmació del gremi, que «el cinema independent i d'autor en sortirà perjudicat... i l'europeu i l'autòcton», precisament la nova llei atorga un tracte preferent al cinema europeu i al de tercers països, a les VO subtitulades i, molt especialment, a les pel·lícules catalanes, força de les quals ara no troben pantalles per ser exhibides, com no en troben un alt percentatge de films premiats en festivals internacionals. La llei hi dedica, a més, una xarxa concertada de pantalles, amb sales públiques i privades que hi adhereixin voluntàriament. Una altra cosa és que, rere aquella afirmació, el gremi dissimuli l'advertiment d'un boicot seu a les produccions independents, les catalanes incloses.
I pel que fa a les «sales que podrien desaparèixer», la crisi que afecta des de fa anys el sector –i que n'ha fet tancar moltes– deriva de l'augment de l'oferta televisiva, del vídeo i, ara, del DVD, del top manta, la pirateria i les pel·lícules que es baixen d'internet; sense negligir encara la insubstancialitat de moltes de les produccions que arriben a les nostres pantalles... Si no fos que indigna o que fa plorar, a hores d'ara riuríem de sentir que la gota que pot fer vessar la crisi pugui ser la potencial implantació del català al cinema. La norma experimentada en altres mitjans de comunicació i de cultura del país (com la televisió, la ràdio o el teatre) és que com més oferta, més demanda, i que a Catalunya el català és tan rendible com ho pugui ser el castellà. Les xifres ho demostren també al cinema, tot i les precàries condicions d'ubicació, horaris i manca de publicitat a què són sotmeses les poques sessions en català.
Comença a ser hora, doncs, que el públic del país –començant pels diputats i diputades– exigeixi el respecte dels seus drets. Enlloc no és concebible que els empresaris llancin un manifest en contra dels drets dels consumidors, els seus clients. Aquí, sí. El Gremi d'Empresaris de Cinema –que sortosament no els representa pas tots– ha gosat fer-ho amb supòsits alarmistes i amb intimidacions, pretenent imposar la llibertat del mercat sobre la llibertat de les persones. La llei no ho resoldrà pas tot, però obre la porta a aconseguir-ho. Caldran encara mesures per garantir l'equilibri lingüístic en la distribució i exhibició de les còpies, la seva presència en pantalla i la seva publicitat. I caldrà que els espectadors i espectadores amb sensibilitat lingüística decideixin no deixar-se fer més gols.
