Opinió

opinió

El vel com a excusa

El vel ha esdevingut un cap de turc ideal per a l'univers polític i mediàtic, perquè la necessitat que planteja de compatibilitzar valors que no són fàcils de reconciliar, identitat i religió «versus» secularitat i dret liberal, es presta a la controvèrsia

La prohibició reforça sentiments victimistes i podria ser contraproduent

Després de la polèmica al voltant del hijab, ara el burca revifa el debat i ens torna a brindar l'oportunitat d'abordar el repte que planteja l'ús del vel islàmic. No pel que significa realment, sinó per tot el que posa de manifest: el mocador és el detonant d'un conflicte latent que cal analitzar a fons. Hi conflueixen dinàmiques sociopolítiques, tradicions, qüestions religioses, reivindicacions identitàries, drets individuals i llibertats personals, entre d'altres, que no es poden reduir a la disjuntiva a favor o en contra d'una peça de roba. Les urgències mediàtiques digereixen malament la complexitat de certs temes, però val la pena aprofitar-les com a excusa per plantejar reflexions necessàries.

El veritable repte és la construcció d'una societat multicultural en la que ens sentim partícips. Tant si la volem com si no, tots en formem part i contribuïm –positivament o negativament, de totes les maneres possibles– en la seva gestació. La nostra societat ja és multicultural; mai no tornarà a ser com fa vint o trenta anys. Defugir els conflictes socials o tancar-los en fals és perdre ocasions per al diàleg que haurien de servir per buscar entre tots solucions consensuades i contextualitzades. La interculturalitat s'ha de basar en el diàleg com a peça clau per desenvolupar i negociar noves lleis i normes que sentim com a nostres, enlloc de cenyir-nos a un marc de regulacions heretades que no responen a les nostres inquietuds, problemàtiques i voluntats actuals.

En el cas del vel, la discussió no gira al voltant del mocador, sinó del sentit que s'hi dóna com a símbol de la visibilitat de l'islam en les societats occidentals. El fet que el món musulmà hi atorgui també aquest valor i reaccioni de manera emocional és símptoma d'una crisi d'identitat que va més enllà de la seva relació amb altres cultures. Les comunitats musulmanes són víctimes d'un sistema que les sobrepassa als seus països, en què la religió es viu com una cultura de la coacció costumista, transmesa en nom de la preservació de la identitat religiosa. La intensitat normativa que s'atorga a prescripcions com ara el vel és desmesurada, fruit d'una lectura literalista i costumista.

L'actitud actual envers la religió té molt a veure amb el colonialisme i el xoc entre Orient i Occident, que ha anat forjant un imaginari alimentat per circumstàncies geoestratègiques que no té res a veure amb el missatge espiritual de l'islam. La lògica dominants-dominats perverteix el debat. L'obstinació d'alguns musulmans a l'hora de reivindicar determinats símbols religiosos és l'origen de la incomprensió de molts occidentals, i per la nostra banda hem d'evitar que el passat colonialista i el present xenòfob de certs sectors del món occidental ens impregnin d'un sentiment de culpa cap a altres cultures que condicioni la nostra posició. Les lleis i els principis que adoptem han de basar-se en la tolerància, però un cop establerts s'han de fer respectar. I els límits són un element indispensable per fer possible la convivència social i el respecte als drets de les persones.

Al marge de les diverses interpretacions del vel islàmic –uns l'entenen com una restricció interna i d'altres el veuen com una protecció externa–, si els motius per portar vel emanen de la voluntat personal, cal respectar les conviccions per expressar-les. El vel ha esdevingut un cap de turc ideal per a l'univers polític i mediàtic, perquè la multiplicitat de factors i la necessitat que planteja de compatibilitzar valors que no són fàcils de reconciliar (identitat i religió versus secularitat i dret liberal) es presten a la controvèrsia.

De fet, reobre un debat clàssic en la història de la filosofia política sobre drets bàsics entre liberals i comunitaristes. Cap de les dues posicions no resol el tema del vel a l'escola, perquè, per raons oposades, totes dues consideren que hi ha en joc drets fonamentals: per als uns, la llibertat de la dona, i per als altres, el dret de cada comunitat a defensar les seves pràctiques culturals. Però, en tot cas, cal entendre la lògica de l'altre. Considerar que totes les dones que porten vel estan subordinades i negar altres motivacions és una mostra de despotisme il·lustrat que nega a l'altre el dret d'escollir.

Els arguments funcionals, d'ordre pragmàtic, també s'han de tenir en compte, i en aquest punt es podrien identificar diferències significatives entre el hijab i el burca. Cal valorar el destorb que puguin suposar els vels per al desenvolupament de la vida escolar i social, però també la naturalesa dels espais en què ens estem plantejant prohibir-ne l'ús. En el cas de l'escola, es tracta d'un espai natural per al pluralisme i l'expressió de les pròpies opinions, religions i conviccions, en què les diferents identitats dels alumnes s'han de poder interpel·lar i relacionar per conèixer-se i evitar futurs replegaments identitaris.

Les prohibicions no són un bon mètode educatiu, i la laïcitat no es fonamenta en la repressió de la manifestació de les conviccions religioses en l'espai públic, sinó en el principi de llibertat de consciència. El fet que el burca cobreixi tot el rostre posa damunt la taula noves consideracions, però entre els edificis municipals s'inclouen centres cívics, culturals i educatius que també haurien de propiciar la trobada i l'intercanvi dels diferents col·lectius que conviuen en les nostres ciutats.

S'ha de relativitzar el debat i alliberar-lo de reaccions viscerals, però el sol fet que es produeixi és enriquidor. S'ha de convidar tots els afectats que hi participin, i sensibilitzar dels riscos d'estigmatitzar i atiar la radicalització. La prohibició pot reforçar sentiments victimistes i resultar contraproduent. El conflicte s'ha d'utilitzar, amb prudència, per generar coneixement recíproc, i tant l'escola com els equipaments municipals són espais privilegiats per a l'aprenentatge, que en la negociació ha de prevaldre sobre l'expulsió o la prohibició. El diàleg ha de ser obert, franc i valent, capaç de desconstruir les pors arrelades en la ignorància. No s'ha de perdre de vista l'objectiu últim, que és forjar una societat multicultural acollidora en la qual viure junts.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.