Opinió

Preludi a València

“Encara recordo la iniciativa d'Òmnium
de recol·lectar ajuts
de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les sancions quan s'haurien d'haver contractat uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans”

El febrer de 1981 sortien els tancs al carrer i el febrer de 2011 cessen les emissions de TV3 al País València. Després de 30 anys el territori al sud d'Alcanar continua essent un dels fronts principals del conflicte entre la nació catalana i la nació espanyola. La bona notícia, però, és que la tensió almenys no s'expressa en termes militars sinó en termes culturals, el debat sobre l'hegemonia passa del component de la violència física (tot i que excepcionalment encara s'evidenciï en els atacs de l'extrema dreta feixista a figures representatives del catalanisme) al setge contra la llengua, els drets i l'imaginari. Penso que l'escenari valencià podria anticipar fórmules de resolució de xocs nacionals basades en el respecte a les llibertats fonamentals, en la juridificació de les controvèrsies i en l'arbitratge d'entitats supraestatals com la Unió Europea i el Consell d'Europa, que haurien de ser aprofitades pel conjunt del catalanisme en els seus anhels de reconeixement internacional.

La primera premissa del gir en el plantejament, no obstant, consisteix en el fet que les institucions del Principat admetin aquesta situació de conflicte i la impossibilitat de vehicular les relacions amb l'espanyolisme que controla la Generalitat valenciana en termes de negociació. Cal plantar cara amb fermesa i això, a l'Europa occidental del segle XXI, és apostar per una estratègia jurídica de defensa dels drets i del pluralisme projectada en últim terme a les institucions europees amb credibilitat i solvència.

Crec que, en la qüestió de TV3 a València, s'han encadenat des del catalanisme principatí i des de l'Acció Cultural del País Valencià una sèrie d'errors polítics i jurídics que han portat fatalment a l'exhibició populista i prepotent de Francisco Camps (i tot sembla apuntar que es tractarà d'uns errors que es repetiran). La primera badada va consistir en l'actitud mel·líflua amb la qual l'anterior conselleria de Mitjans de Comunicació principatina encapçalada per Tresserras va entomar els primers tancaments de repetidors promoguts per l'administració Camps. Ja aleshores es podia percebre el parany que significava la reciprocitat en les emissions de TV3 i de Canal 9 amb la qual es va tancar en fals la confrontació atesa la manca de garanties sobre l'acord i la facilitat amb la qual Camps podia trencar el pacte quan en tingués electoralment necessitat. No es podien dipositar totes les esperances de compliment d'un acord només en la bona voluntat d'un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes. Aquest és l'error que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas: després de l'actuació impresentable i traïdora de Camps, la Generalitat de Catalunya encara el premia suplicant-li una nova obertura de negociacions per arribar a un altre acord que Camps vulnerarà quan li plagui.

El segon error recurrent en què han participat tant l'administració del Principat com Acció Cultural del País Valencià ha estat confiar que les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians. Primer amb l'esperança que la regulació del sistema audiovisual propugnada en l'època en què José Montilla era ministre d'Indústria i Telecomunicacions normalitzaria la situació de la televisió pública catalana al País Valencià. La segona, quan es va fer evident la indiferència del legislador espanyol, amb el gest de l'ACPV de promoure la presentació d'una iniciativa popular que, a més d'estar minada de perills per la possibilitat que permetés a l'Estat espanyol absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (també les competències catalanes), ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés.

Finalment, el tercer error va consistir en la resignació amb què l'ACPV i d'altres associacions en defensa de la llengua catalana (com Òmnium Cultural) van acceptar la imposició de sancions per evitar el tancament dels repetidors. Unes sancions il·legals que haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil i que s'haurien d'haver plantejat en un procés en què es denunciés el que de debò aquestes mesures significaven: una lesió desproporcionada a la llibertat d'expressió i de comunicació, un esclafament dels drets de les minories culturals i un atemptat de primer ordre contra el pluralisme. Encara recordo la iniciativa d'Òmnium de recol·lectar ajuts de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les sancions (a la qual molts vam contribuir innocentment) quan aquests diners s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Per impulsar actuacions més enèrgiques, que, insisteixo, passen per la internacionalització del conflicte en el llenguatge dels drets, la primera condició demana que el catalanisme polític assumeixi el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes. I aquestes són unes coordenades que les institucions principatines estan lluny d'assumir. Per contra, és curiós que s'acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat España se romper por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans en el qual l'autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d'altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l'expansió del gest rupturista a València i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d'Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.