Una tortura agradable
Adesiara recupera la traducció d'‘El paradís perdut', de John Milton, que va fer el poeta Josep M. Boix i Selva, la dècada dels 50, en una acurada edició bilingüe
Juntament amb la traducció de Josep M. de Segarra de la Divina Comèdia de Dante i la de Carles Riba de L'Odissea d'Homer, la del poeta i professor Josep M. Boix i Selva d'El paradís perdut, de John Milton, està considerada un dels treballs de traducció al català més ambiciosos de poesia que s'ha fet mai. Les tres traduccions es van realitzar durant la dècada dels anys cinquanta, “un moment de gran dificultat per a la llengua catalana”, tal com va apuntar ahir el poeta i crític literari Sam Abrams. “Rere la traducció s'amaga la voluntat de Boix i Selva d'enriquir la seva llengua i la seva cultura.”
Adesiara reedita ara aquesta obra monumental, considerada una fita en la literatura anglesa, en una edició bilingüe a cura de Rosa Flotats, especialista en l'autor anglès. Josep M. Boix i Selva va treballar sis anys per traduir els 10.665 versos dividits en dotze cants del poema èpic de Milton. Va fer una primera edició de bibliòfil amb aiguaforts de Ramon de Capmany per mitjà de la Benèfica Minerva (el primer volum va sortir el 1950 i el segon, el 1951), i després una segona el 1953 amb l'editorial Alpha. Després, però, es va estar quaranta anys revisant la traducció, tot de correccions que incorpora l'edició d'Adesiara. També recupera la nota preliminar del traductor, però expurga la nota final, on, per qüestions de censura, Boix i Selva venia a afirmar que Milton era cristià. A més, el volum inclou el text The Verse, que Milton va fer per justificar l'ús del vers blanc (en va ser l'inventor en anglès), i una extensa i nodrida introducció de Flotats.
“Boix i Selva va ser molt minuciós i li preocupava la mètrica intentant ser el més acurat possible amb l'original; era molt conscient de la densitat i la qualitat de l'obra poètica de Milton”, va argumentar ahir Flotats. La curadora considera que no és cap traducció literal del català, sinó que “ha fet una creació literària dins la literatura catalana”.
Abrams va assenyalar els punts de contacte que hi ha entre el poeta anglès del segle XVII i el seu traductor català del XX, que, com a intel·lectual, podia “parlar” a través seu. “Milton és un no-ningú quan va veure que havien restaurant la monarquia que tant havia lluitat per aniquilar. No és casual que trii el tema d'Adam i Eva i fa un paral·lelisme entre la monarquia i el dimoni. Tampoc és casual que Boix i Selva, després de la Guerra Civil, que va tenir incidència en la seva família (el pare va anar a presó) triés aquest text sobre una guerra celestial que reflecteix una de terrenal.”
Josep M. Boix i Selva, de qui enguany se celebra el centenari del naixement, va publicar diversos poemaris. Sam Abrams destaca els dos darrers, El suplicant, la deu i l'esma (1972) i Presoner de la boira (1978) on es copsa “la crescuda humana, intel·lectual i artística que va fer gràcies a la tortura agradable d'haver traduït Milton”.