D'activista a diplomàtic

És una de les cares més joves que es presenten a les llistes europees, amb el permís del candidat socialista, Javi López. Tanmateix, tot i els seus 32 anys, l'avala una llarga trajectòria política iniciada als 16 anys, quan Aznar feia un any que havia accedit a la presidència del govern espanyol. De fet, aquest episodi va ser el detonador que Ernest Urtasun (Barcelona, 1982) truqués a les portes d'Iniciativa.

La tria del partit estava clara des del principi, ja que, tal com ell mateix reconeix, la seva infància i joventut van transcórrer “en un ambient força polititzat per la militància dels pares al PSUC”. La senda natural estava marcada i, tot i que la seva família havia deixat la política activa, ell es va immergir en Joves d'Esquerra Verda a través del seu amic Pablo Martinelli. Apressat per Aznar i per les polítiques del PP, “calia fer alguna cosa” per poder dibuixar un futur més just, explica.

L'olfacte polític li va funcionar, perquè tres anys després va tenir lloc l'eclosió dels moviments antiglobalització amb les mobilitzacions de Seattle i l'organització, més tard, de fòrums socials arreu d'Europa. Sorgien les crítiques més incipients a l'empremta que deixava el capitalisme i l'economia neoliberal arreu del món. Va ser el període que més el va marcar, tant des del punt de vist polític com educatiu. Fruit d'això, es va decantar per la carrera d'econòmiques a la UAB. “El debat polític estava molt vinculat a l'economia, només parlàvem d'això i en vaig voler saber més”, explica el candidat.

El Liceu Francès havia estat la seva escola fins aleshores i residia amb els pares al barri de Sant Gervasi. Amb aquest currículum inicial, l'etiqueta d'ecopijo no pot trigar a arribar. “No, no; en absolut”, assegura. “La mare era professora d'un institut públic i el pare treballava en una petita empresa de transports. “No eren gent de pela”, assenyala. Si més no, l'avi Urtasun, natural de Lizarra (Navarra), va emigrar per qüestions econòmiques a Catalunya durant la postguerra. L'economia sempre ha tingut un plat a taula a casa del candidat. A la cartera guarda l'assaig Le capital au XXI siècle, de l'economista Thomas Piketti, que recomana als que vulguin saber com és que el capitalisme ha concentrat bona part de la riquesa mundial en mans d'uns pocs i ha fet créixer les desigualtats.

A la indignació per les polítiques d'Aznar, s'hi va afegir la seva vinculació a través d'ICV als fòrums socials europeus, espais de trobada que reclamaven alternatives econòmiques centrades en el benestar de les persones. El 2003 va fer el pas per integrar-se, per primera vegada, en unes llistes. Al seu bateig electoral, hi va anar acompanyat de l'aleshores cap de llista i regidora Imma Mayol en la candidatura d'ICV a l'Ajuntament de Barcelona, experiència que va repetir en els comicis del 2007. Paral·lelament, l'interès per la política internacional anava en augment, així com la seva tasca en el partit dedicada a les relacions internacionals. Va ser assessor de l'eurodiputat Raül Romeva i el 2009 va fer el salt cap a Europa com a número dos a les llistes d'ICV.

Tal com havia passat el 1997, quan Urtasun va decidir optar per la carrera d'econòmiques perquè era el tema que centrava tots els debats polítics, el 2010 va decidir, influenciat per la feina a Brussel·les, ingressar en la carrera diplomàtica. Va deixar l'oficina europea i es va tancar dos anys a casa per treure's les oposicions. Dit i fet.

“A l'ambaixada de l'Havana es treballa moltíssim, perquè les relacions entre Cuba i Espanya són molt intenses, a causa principalment de l'activitat turística”, explica Urtasun. El candidat assegura que va aprendre molt del seu pas per aquest país com a diplomàtic en pràctiques, perquè el president Raül Castro tot just iniciava les reformes al país. “Va ser molt interessant veure el procés de prop”, afegeix. De l'Havana es va dirigir cap a Madrid, on va treballar en el Ministeri d'Afers Estrangers, i d'allà va retornar a Barcelona com a conseller diplomàtic del secretari general de la Unió per la Mediterrània (UPM). Actualment en excedència, reconeix que la feina de la UPM és força invisible, a causa, principalment, de la complexitat del context polític en què estan immersos els països de la riba mediterrània. A l'organització internacional, hi tornarà quan acabi el seu periple per la política si el 25-M es fa lloc al Parlament Europeu. I ho farà d'aquí a deu anys com a màxim, perquè ja ha posat límit a la seva carrera a Brussel·les: dos mandats. “No em plantejo fer carrera política; la gent ja no accepta tenir un polític durant quaranta anys al Congrés”, assenyala.

“Vull viure a Barcelona”, assegura, tot i que haurà de viatjar cada setmana a Brussel·les. Per ell no és cap esforç, perquè conèixer altres mons i cultures és una de les seves activitats de lleure preferides. És un enamorat de Buenos Aires i París, en concret, i de totes les ciutats, en general, com a urbanita que confessa que és. Li agrada molt passejar per la ciutat, des del Guinardó, on viu amb la seva parella, i anar als concerts que organitza el Taller de Músics els diumenges al vespre. La música és la seva passió. “Em passo hores escoltant des de jazz fins a temes de la cançó francesa”, sospira. L'últim concert al qual va assistir era el del guitarrista Micah P. Hinson, amb llicència del Barça, una passió més.