Els savis també s'equivoquen. S'ha mort als 92 anys el creador de les sabates Chirucas, el senyor Joan Fontfreda de Tortellà, i per les necrològiques hem sabut que el nom de la marca li va ser inspirat pel títol d'una obra de teatre espanyola gens relacionada amb el calçat que a l'època li va agradar molt. Quan jo era petit, les botes de goma es deien catiusques. Havia sentit que l'origen es trobava en la sarsuela Katiuska, de Pablo Solozábal, on la protagonista les usava. Abans el teatre suggeria noms. Va venir el cine, i Rebeca va ser una jaqueta de punt i Kevin és com es diuen ara els nois.

Joan Coromines, en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, introdueix la paraula “xiruca”. En diu: “Sabata de camp amb sola de goma per fora, i de cànem per dins, i empenya flonja; mot recent d'origen incert, si bé se li veu una versemblant etimologia basca.” L'article és llarg. Cap al final Coromines insisteix a escodrinyar les arrels basques del nom però abans ha dit de les xiruques: “Devien introduir-se a Barcelona cap a 1950; jo n'uso des de 1953”. I en va calçar fins a la mort, tant per fer les seves excursions científiques com per estar per casa. El periodista Saül Gordillo va fer a Coromines les últimes fotografies al seu domicili de Pineda, i hi apareix amb les xiruques als peus. Segueix dient Coromines sobre el mot: “Aquest any, el segon (després d'un exili de tretze anys) en què vaig poder emprendre les meves marxes muntanyenques, un bon amic relacionat amb Pamplona va dir-me que allà també n'usaven, i sospitava que el nom vingués d'allà; ja en portaven llavors molts excursionistes i pagesos catalans, dels tres Països, i després s'ha propagat encara més: al 1957 la fàbrica principal a Cat. era a Tortellà; i ja d'abans era conegut amb aquest nom a les botigues barcelonines de calçat, on n'hi ha capses amb el nom acastellanat de chirucas.” Ep, alto. Aquí, si fos possible, hauríem de posar cara a cara el sabater Fontfreda i el lingüista per dirimir si la paraula en qüestió és anterior a la industrialització d'aquest calçat a Tortellà i, posats a fer, si té els orígens que el filòleg li atribueix. Sospito que Coromines seria en aquest cas desmentit. L'article continua amb més evocacions de les relacions de Coromines amb les xiruques –les que compra a Saragossa, les que veu o no veu a Madrid–, i en això segueix el to d'un Diccionari que és més que un diccionari: és també un dietari personal, amb opinions, records, fílies i fòbies de l'autor. Amb les xiruques segurament es va despistar, però que bé que s'equivoquen i despisten els savis.