Molt abans que els inques...

Durant 400 anys que es van fer eterns –des que els espanyols van descobrir el Nou Món fins a principi del segle XX–, el Perú precolombí s'associava exclusivament amb els inques. Encara avui no s'ha desempallegat del tot d'aquesta etiqueta, però un segle d'excavacions arqueològiques desafia cada vegada amb més arguments una visió tan pobra de la història. Perquè el cert és que en aquesta regió la civilització s'havia engendrat milers d'anys abans del domini inca. El Perú antic és ric en cultures que es van acabar perdent en el túnel del temps però que han deixat un llegat immens. I poques són tan extraordinàries com la mochica, que va emergir a la costa nord entre els anys 200 i 850 dC, coetània a l'imperi romà. Tan extraordinària, sofisticada, elegant... i tan desconeguda.

“Prepareu-vos per veure coses que superen tota imaginació”, exclamava ahir Ulla Holmquist, la comissària de l'exposició L'art mochica de l'antic Perú. Or, mites i rituals, que avui obre CaixaForum Barcelona –es pot visitar fins al 7 de juny i més endavant també es podrà veure a Tarragona i a Girona– amb la complicitat imprescindible del Museo Larco de Lima, on s'atresoren desenes de milers de peces d'aquesta cultura que ha anat confessant els seus misteris el darrer segle. A CaixaForum se n'exposen, en un muntatge exquisit i esquitxat de sensualitat, unes 200 seleccionades per la seva bellesa i transcendència.

La major part són ceràmiques, el material que aquest poble va triar per expressar la seva manera de veure, entendre i relacionar-se amb el món, “un món de mons interconnectats”, precisa Holmquist. La seva connexió amb la natura era total, però necessitaven buscar en el cel i en les entranyes de la terra les respostes als seus enigmes. El visible i l'invisible es fusionen en un art de creativitat desbordant. En absència d'escriptura, les ceràmiques eren els seus llibres. I il·lustrades, ja que en moltes hi ha dibuixos d'un realisme colpidor. Els seus neguits, inquietuds, fantasies i pors van quedar impresos en atuells de formes escultòriques que “més que recipients per a líquids, que és el que semblen, són contenidors de missatges”, indica la comissària.

La civilització mochica, agrícola, es va erigir del no res. Va néixer enmig d'un desert que els pobladors d'aquell territori van convertir en fèrtils valls gràcies a una innovadora xarxa de canalitzacions dels rius, un sistema que va aprofitar la cultura que vindria després, la chimú, i que en essència ha perviscut fins als nostres dies. Aquesta va ser la seva gran fortalesa, el veritable motor del seu desenvolupament. El control de l'aigua. I, per tant, de la vida.

Menys sort ha tingut la seva herència artística, espoliada i disgregada durant molt de temps –més l'or que la ceràmica– de les tombes que la custodiava. Encara n'hi ha moltes per explorar, una mina per a l'arqueologia del futur que permetrà avançar en el coneixement d'aquesta societat. Perquè aquesta és la gran particularitat de l'art mochica: que no va ser creat per ser usat. “Eren objectes concebuts per a una missió i un destí funerari. Com a civilització que creia que la vida continuava després de la mort, confiava a l'art allò que la definia i que li seria útil i la protegiria en el més enllà”, indica Andrés Álvarez-Calderón, director del Museo Larco.

El fet d'haver estat recloses amb tanta cura en tombes àmplies explica que el seu estat de conservació sigui tan immaculat. Peces que tenen 1.500 anys sembla que hagin estat acabades de crear. Ni rastre de cap pàtina de desgast.

El seu esplendor està verge, fins i tot en el cas d'aquelles obres a les quals sí que es va encomanar un ús, això sí, molt efímer, únicament per als rituals; alguns, de sacrificis humans. “Les crisis climàtiques eren la causa principal d'aquestes ofrenes, que sobretot es van intensificar en el tram final d'aquesta cultura”, assenyala Holmquist. Com si d'un macabre còmic es tractés, alguns objectes ceràmics estan decorats amb una munió d'escenes que representen la llarga agonia de les víctimes –se'ls extirpava el cor i morien degollades–. La manera d'escollir-les era també peculiar: es feien combats cos a cos, “una mena d'arts marcials”.

La mort i la vida es fusionen en unes ceràmiques en les quals hi ha un alt component sexual, els líders de la comunitat demostren el seu poder tot adoptant formes d'animals –aus, serps, felins– i el conjunt de la societat és devota d'uns déus decapitadors. Però, això sí, el seu gran heroi va ser Ai Apaec –l'Hèrcules dels romans–, que va culminar el seu intens periple vital transformat en un fruit de la natura.

Tan simple i tan profund.