Slava Polunin: «L'objectiu del clown és el plaer i l'alegria, ser un ximple»
L'artista rus presenta «Snowshow», un espectacle de gran potència visual que invita a la felicitat
Al principi, Snowshow era un espectacle molt més reduït, a penes una miniatura que Slava Polunin va portar el 1993 a escena amb un amic seu sordmut, perquè «el més important, el més màgic, sempre és fora de les paraules», però després de guanyar a Londres el premi al millor espectacle de l'any, els dos artistes es van sentir una mica sols, en la seva fantasia, així que van implicar-hi unes quantes persones més, poques més encara. Va ser llavors que Salvador Sunyer, el director de Temporada Alta, va veure per primera vegada aquest muntatge que havia acabat integrant-se en un dels números més poètics d'Alegria, del Cirque du Soleil, i es va convèncer que un dia el faria venir a Girona. Ha tardat a aconseguir-ho, però avui, «el millor clown del món», com l'ha batejat la crítica internacional, presentarà per fi a la ciutat aquella petita tempesta de neu, amb globus gegants, música i una llum crepuscular, que ha crescut amb els anys com un organisme viu, fins a esdevenir el clima sencer d'un planeta a part. Ara ja no són només dos actors a l'escenari, sinó cinc, o deu, o fins i tot vint, depèn de la circumstància i el lloc on es representi, perquè Snowshow, explicava ahir Polunin al mateix Teatre Municipal hores abans de la primera de les sis funcions que hi té programades, «no es el mateix a Londres, que demana formats petits, que a París, on requereix més poesia». A Girona, que l'artista identifica com una porció d'Espanya, caldrà sens dubte fer-lo «ple de passió», va dir.
En qualsevol cas, el que continua invariable en aquesta obra que exhala una profunda melancolia russa, és la capacitat de persuasió i misteri. El secret és haver-se sabut envoltar d'«una col·lecció única d'actors infants», gent per a qui les regles no signifiquen res, que saben que «l'objectiu del clown, aquest ésser que sempre sortirà per la finestra perquè veu la porta massa lluny, és el plaer i l'alegria, ser un ximple», que per descomptat per Polunin no té cap connotació negativa. Aquest és el poder més gran del pallasso, conclou: la seva felicitat.
Prohibit assajar
Un diria que els seus cabells esborrifats són una disfressa per semblar més pallasso, però no, són tan naturals com els seus ulls blaus, que recorden tant el seu compatriota Chagall. De fet, l'espontaneïtat és un requisit sagrat, a la seva companyia, on assegura que està prohibida la paraula treball i on, per tant, no s'assaja mai: «Els actor saben quin paper tindran només vint minuts abans de la funció.» És un mètode, diu, basat en «una explosió de l'amor» que implica tant els artistes com els espectadors, peces actives de l'obra perquè cada un d'ells percep les mateixes imatges d'una manera diferent i singular: «Durant el xou, nosaltres interpretem i el públic mira; al final, és el públic qui rumia i nosaltres ens ho mirem.»