Monument a la vella xiruca

«Vella xiruca, quantes hores passades,/ quanta alegria fa reviure al meu cor...» Amic lector, si per casa vostra encara volten unes xiruques, conserveu-les com un tresor perquè han ingressat oficialment a la Història, amb majúscula. Intuíem que eren molt més que unes botes: n'havíem vist un parell exposades en un lloc d'honor d'un ajuntament; havíem comprovat que la Gran Enciclopèdia Catalana els dedicava una entrada; havíem sentit excursionistes cantar una marxa en honor seu (la de la lletra que hi ha escampada en aquest article), i ens havia sorprès l'estampa del llegendari lingüista Joan Coromines calçant-les descordades. Però, per tenir certificada l'entrada a la Història, amb això no en fas prou: has de tenir una estàtua al carrer, com els herois i els poetes nacionals.

La xiruca va fer aquest pas ahir, amb la inauguració del monument A la vella xiruca a l'entrada de Tortellà, el poble on va néixer i se'n van fabricar milions de parells entre el 1947 i el 1983. L'acte va reunir molt públic, tot i la pluja. La consellera de Treball, Mar Serna, hi va encapçalar una àmplia representació del món polític, econòmic i social de les comarques de Girona. Instal·lat des de fa uns mesos, el monument és un conjunt escultòric de Manuel Solà i evoca tant la xiruca com les altres activitats industrials de Tortellà, que té en les culleres l'altra gran icona.

«...Quantes cançons al teu bon pas foren cantades/ no en resta cap record...» A la inauguració del monument no hi va faltar el fabricant de la bota, Joan Fontfreda, que no va parar de saludar i rebre felicitacions. Poc després de perdre el pare, ell, junt amb el seu germà Lluís i la seva mare, Mercè Castanyer –tots dos ja desapareguts–, van tirar endavant un negoci familiar d'espardenyes. En plena postguerra, van veure que el seu producte tenia molta competència i se'ls va acudir crear una bota a base d'aplicar goma a la sola d'aquell calçat rudimentari. No va ser fàcil aconseguir-ho, ja que a les dificultats tècniques (no hi havia precedents en què fixar-se) s'hi va afegir l'escassedat de la matèria primera, a causa del consum de goma que feien els exèrcits combatents a la Segona Guerra Mundial. Aprofitant peces de cotxes Ford T abandonats i altres rampoines, com ara la planxa d'una avioneta estavellada prop del Costabona, i a còpia de reciclar pneumàtics vells de camions, van aconseguir la maquinària i la goma per produir aquell calçat innovador, que, de fet, no era res més que una sabata alta de lona amb la sola de goma. Li van dir Chiruca –que és com els gallecs anomenen les Mercè col·loquialment– en honor a la mare. La inspiració els va arribar en assistir a una representació d'una obra teatral que duia aquell títol.

«...Pujant les muntanyes blanques de neu/ fent ruta sota el cel blau...» Solem associar la xiruca al color grana terrós, perquè la que va tenir més sortida va ser la d'aquesta tonalitat. En realitat, se'n feien d'altres colors, que si verdes per a l'exèrcit, que si negres per als capellans... En no tenir pràcticament competència, va ser el calçat quotidià de pagesos, obrers, excursionistes, tant de Catalunya com de fora. Fontfreda explica que de la factoria de Tortellà en van sortir uns 15 milions de parells. El 1983 la fàbrica va tancar i els amos van vendre la marca a uns empresaris de la Rioja, que en van renovar els models, si bé en van conservar la marca.

«...M'has fet descobrir la joia del bon Déu / i assaborir la pau.»