la contra
Davant l'abisme, entusiasme
Les Antonietes es rebel·len en el panorama tancat teatral amb un crit expressionista
La joventut se sent a l'abisme. És, probablement, una característica que hereten de l'adolescència i que allarguen davant la incertesa del que és el que podran ser quan siguin grans. N'hi ha que volen ser acadèmics, hi ha científics, hi ha futbolistes en potència i, també, hi ha actors vocacionals. Les Antonietes és una companyia que es va anar forjant al Sud del Principat a l'aixopluc de produccions que posaven veu a escriptors com ara l'autor de Mequinensa Jesús Moncada. Fa un parell d'anys, amb el suport del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) van fer el salt a Barcelona amb Aigua, una excel·lent producció costumista. El seu retorn a la cartellera barcelonina és El mal de la joventut, un treball escrit fa un segle, en el convuls període d'entreguerres. Ferdinand Brückner va escriure les discussions i els raonaments perversos i desesperats com qui esquitxa un quadre expressionista. L'actor Oriol Tarrasón, que aquí fa les funcions de director, va defensar aquesta peça inconformista per obrir una nova etapa d'aquesta companyia que no s'arronsa per res (mantenen el seu parlar occidental i eviten l'estàndard barceloní). Els personatges circulen marejats per l'alcohol consolador, en un espai on alternen les cadires d'escoles amb la necessitat de trobar un motiu a la vida que compensi viure-la. Tot i cantar a la desesperació, el treball és una demostració d'entusiasme. A diferència de Brückner, ara els temps són convulsos per la falta de direcció d'una societat que es perd pels meandres.
En l'obra, una estudiant de medicina clama: «O ens aburgesem, o ens suïcidem.» El seu és un cant a la fi de la vida. La fusta de què està feta aquella (i aquesta) societat és tan mal·leable que no es trenca amb provocacions, però tan poruga que renuncia a provar noves inclinacions. Les Antonietes sabien que per fer una obra que tingui vida després de la temporada a Barcelona ha de ser barata, amb pocs actors. Doncs ells van acceptar una proposta amb un repartiment de set actors. Un veritable suïcidi empresarial. El director diu que, després de set mesos d'assaig en què han provat cada escena del dret i del revés («som com una colla d'amics que quedem com qui va a fer unes cerveses»), li ha canviat el sentit de la vida: «Abans creia que la vida era una merda, ara penso que és avorrida.»
Al Tantarantana, un conte cínic
El col·lega Manuel Cuyàs va publicar fa unes temporades a El Punt una sèrie d'entrevistes per retratar la generació Estatut. Eren joves amb empenta, de tots els perfils professionals, que tenien una opinió i un objectiu. Va ser la reacció de Cuyàs a sentir que tothom titllava la joventut de desmotivats, de desafectats per tot. Ara, amb aquest mal de ventre de la crisi, continuen prodigant-se els brots verds (ai, Zapatero). Hi ha ganes de fer-se grans però el panorama que presenten és més desolador. De companys de cartellera de Les Antonietes, Blauter Produccions presenten al Tantarantana un altre treball marcadament cínic. Carles Mallol (que va rebre un encàrrec de fer una versió dels Contes políticament correctes) els ha transformat en personatges secundaris de contes (una mena de Rosencratz i Guilderstern de Hamlet) que investiguen per què moren els protagonistes. La Caputxeta Vermella no sobreviurà a una operació a cor obert. La Ventafocs haurà d'anar al psicoanalista. Dels set nans, només en quedaran cinc quan arribin a escena... La comèdia té caires cínics quan es descobreix la llarga corrua de persones que mai deixaran de ser uns secundaris, tot i rebel·lar-se a voler sortir d'un espai que els anorrea i els domina. En grup, aquest sindicat de personatges farà una revolució amb un final que, tot i l'entusiasme, els temps exigeixen que no pugui ser feliç.