Cultura

TXARLY BROWN

PARE D'«ACHILIFUNK»

«La rumba és una tradició catalana»

Txarly Brown és Carles Closa (Barcelona, 1967), actiu i polivalent creador que treballa sobretot en el món del disseny gràfic i de la música. El 2007 va editar el recopilatori «Achilifunk», fruit de la seva recerca en les connexions «negres» de la rumba catalana. Ara ha publicat «Más Achilifunk».
Segur que no té res a veure amb aquest videoclip manipulat que triomfa a internet en què Beyoncé canta i balla el Paco, Paco, Paco d'Encarnita Polo?
–«Jo no hi tinc res a veure: el que va començar com un acudit d'algú s'ha convertit en un miracle, una espècie de carambola externa del primer Achilifunk. La veritat és que quan els va demanar el tema per al primer recopilatori, a RCA no tenien ni el màster del disc original.»
–Com va néixer Achilifunk?
–«Fa temps que estic vinculat a la música electrònica i que faig de discjòquei, però em vaig adonar que no podia competir amb els DJ de fora en el seu propi terreny i punxant música que ells controlen molt més que no pas jo. Llavors, un amic va comprar 10.000 singles del magatzem d'una emissora de ràdio. Jo en vaig seleccionar un miler i després vaig fer una segona tria d'un centenar, de la qual van sortir els tretze temes del primer Achilifunk, dedicat al gipsy soul del període 1969-79.»
–Què és el gipsy soul?
–«És un intent de definir les fusions que van tenir lloc entre la rumba catalana i la música afroamericana, com ara el funky, el soul i la disco music. La veritat és que en aquella època es van aconseguir resultats excel·lents, perquè aquí es treballava molt bé i hi havia grans productors i arranjadors com ara Josep Maria Bardagí que van aconseguir que els gitanos catalans com Peret sonessin com Isaac Hayes.»
–L'achilifunk, doncs, s'ha convertit en un gènere?
–«Ja m'agradaria, que fos un gènere i que els músics es definissin com achilifunkies! La veritat és que no sabia com etiquetar aquesta fusió, i el terme achilifunk ha funcionat molt bé en aquest aspecte: abans no hi havia cap entrada a Google si hi buscaves aquesta paraula, bàsicament perquè no existia, i ara en trobes més de 14.000.»
–I en què consisteix aquest segon volum d'Achilifunk, dedicat al «gipsy soul del segle XXI»?
–«Són temes del present de la rumba catalana que funcionen molt bé i també algunes coses del passat, i les he posat a les mans de diversos discjòqueis i productors perquè en facin remescles. Són cançons d'Ai, Ai, Ai, Los Manolos, Los Fulanos, Pantanito, Gertrudis, Muchachito Bombo Infierno, la Troba Kung-Fú i altres grups que mantenen viu el caliu de la rumba catalana.»
–La rumba catalana és el paradigma de la fusió?
–«Jo crec que la rumba catalana és un estil en si mateixa, un gènere autòcton que ja hauria de ser considerat pràcticament música tradicional. La rumba té un potencial enorme: amb només dues guitarres i un bongo, sense cap endoll, pots posar a ballar la gent. Per tant, tot el que hi afegeixis, a aquesta base, suma.»
–Creu que a Catalunya es cuida prou la rumba catalana?
–«No gaire. Si estableixes, per exemple, un paral·lelisme amb el so cubà, veuràs que a Cuba, tot i la manca de mitjans, tenen un gran centre de documentació sobre la seva música, perquè són conscients que és fonamental preservar-la. Aquí, en canvi, no hi ha llibres sobre la rumba, i ni tan sols els gitanos conserven els discos que van gravar. Va ser perjudicial la identificació que es va fer de Peret i la rumba amb el règim de Franco. Després gairebé només va quedar Gato Pérez, fins que Maragall va decidir recuperar aquella música tan barcelonina per a les Olimpíades, i ara s'ha convertit en tot un símbol de la Barcelona mestissa.»
–I en canvi no té cap reconeixement institucional.
–«Cap. Però estem treballant per resoldre aquesta situació. El desembre passat vam organitzar a Barcelona el primer Simposi Nacional de la Rumba Catalana, i ara hem constituït una plataforma, Foment de la Rumba Catalana o Forcat, en la qual hi ha implicats gitanos i paios amb un objectiu comú: aconseguir que la Generalitat declari la rumba catalana un bé cultural com a música tradicional d'aquest país.»
–No li agradaria portar Más Achilifunk al directe?
–«Evidentment, se'n podria fer un superfestival, però organitzar-lo seria complicadíssim, perquè es tractaria de reunir catorze grups i catorze remescladors en un escenari.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.