Lamirada
Eleccions
El millor va ser
el tinglado amb
el gràfic de percentatges
Tarda de diumenge futbolística, o sigui que enganxat a la pantalla i amb el comandament a distancia traient fum. El Mundial ja fa dies que ha arrencat i ens estem avorrint una mica. L'Alemanya-Austràlia no ens alleuja d'aquesta sensació, ans al contrari: molts gols però una autèntica llauna de partit. Tampoc és gran cosa el Barça Atlètic-Sant Andreu que fan al 33. Acaba marcant un exblanc-i-blau i de penal: amb això està tot dit.
La verdadera emoció, l'espectacle del dia, ens el serveix TV3 amb el seguiment de les eleccions del Barça. M'agraden aquests reportatges de seguiment d'algú durant tot el dia: l'esmorzar en família, quan surt de casa per agafar el cotxe, el trajecte, l'arribada, la gent que el saluda... Els quatre candidats van mostrar cares diverses, estímuls variats i sensacions dolces i agredolces. No es perdin els títols que van dir quan els pregunten per la seva pel·lícula preferida. Jaume Ferrer: El padrí. Agustí Benedito: Invictus. Marc Ingla: El senyor dels anells. Sandro Rosell: Matrix. Clarament Ferrer és el que demostra més punt de vista cinèfil. ¿No s'ho podrien haver pensat millor abans de respondre?
Però el millor, el més divertit, va ser el tinglado organitzat amb el gràfic de percentatges que Bernat Soler comentava des de la gespa del Camp Nou amb una càmera aèria o vés a saber què era allò. ¿Ningú es va adonar que es tractava d'una enganyifa, un invent de la marca Acme? ¿Ningú va detectar que era un pèl ridícul espectacularitzar la situació amb tanta indolència i, sobretot, sense que el giny en qüestió fos res de l'altre món?
