‘Eskerrik asko'

Les televisions espanyoles s'han mirat sempre el conflicte basc des d'una única posició: unilateral, inamovible, incondicional. I els reportatges, especials informatius i anàlisis s'han mogut sempre entre la propaganda, el maniqueisme, l'odi i el revengisme. Ara, però, fa temps que no en parlen, que no veiem un reportatge d'El Mundo TV a Antena 3, o Mercedes Milà amb les víctimes perquè només n'hi ha unes. El silenci sempre és significatiu. Per això és valenta l'aposta de TV3 amb Pluja seca. Difícil veure'l en l'actual ETB, televisió pública basca. Amb l'al·legoria de la pluja, el documental d'una hora de durada feia una exhaustiva anàlisi dels processos de pau de Sud-àfrica i d'Irlanda del Nord; potser excessiva, però molt entenedora; potser idealitzada amb el pas del temps, però essencial per explicar què fan els mediadors. La comparativa serveix per explicar què es pot aplicar al País Basc –aprendre dels altres– i també que és possible. El gran mèrit del documental –molt ben travat, capaç de captar l'atenció tot i abordar un conflicte polític espinós i enquistat– és l'enfocament, que prioritza les oportunitats per parlar. És el que fan els mediadors, a banda de fer el te i de portar sobres amunt i avall, i de pregar; són algunes de les anècdotes que explicaven els homes a l'ombra quan relataven la seva experiència. I el que es desprèn dels testimonis que hi apareixen i de la carta amenaçadora que ha rebut el mediador és que no tots tenen la mateixa voluntat per al diàleg. El documental és una declaració de bones intencions, però també deixa palès que no totes les parts són prou madures ni prou generoses per a la renúncia i l'acceptació.