Col·laborador ‘In treatment'

La capacitat de muntar i desmuntar històries a Sálvame és voraç. Quan sembla que s'ha acabat una guerra –amb una cadena, una productora, un col·laborador, un torero, una folklòrica o un freakie– en comença una altra. Quan sembla que ja s'han esgotat tots els papers de l'auca i que a la fauna del plató no se'ls pot fer fer res més –han ballat, han cantat, han berenat, s'han insultat, s'han reconciliat– sempre es troba una altra faceta a explotar. I quina toca ara? Confessió i expiació a través de La Caja, aquell experiment infame de Tele 5 que convidava als espectadors a enfrontar-se a les seves pors, als seus neguits, al seu dolor tot relatant experiències vitals duríssimes mentre una veu en off, a l'estil d'un psicoanalista, guiava la sessió. En aquesta enèsima reinvenció –sempre orquestrada per fer front a la competència–, Sálvame va decidir que els seus col·laboradors havien de començar un tractament. I ho van fer. Cada divendres a la nit, en una sessió col·lectiva, critiquen el que ha dit el company a La Caja. I s'abracen, ploren i esgoten els mocadors. Per mantenir alta l'expectativa, Belén Esteban va suplicar que no l'emetessin i de moment ho han respectat. Divendres passat, Karmele Marchante va relatar la seva infantesa, pròpia d'un relat de Dickens –se la va sentir parlar en català, amb subtítols en castellà, més de mitja hora; explicava què li diria a la seva àvia, la dona més important de la seva vida–. Fins i tot a Belén se li van humitejar els ulls. Abans d'ahir, Lydia Lozano es va tornar a enfrontar a Ylenia. Les formes canvien, però sempre acaben fent el mateix.