Goya!

L'any passat ja va quedar clar que, si volen en saben, si s'ho proposen poden muntar números musicals amb cara i ulls. I els Goya d'enguany van tenir una arrencada molt prometedora: el vídeo de presentació d'Andreu Buenafuente era senzillament brillant i el número musical amb Luis Tosar, Paco León, Inma Cuesta i companyia podia passar com si l'haguessin escrit i coreografiat en una gala més ianqui que espanyola. Ben aviat, però, la gala es va anar alentint i va anar caient en aquell ritme somort que tan de memòria ens sabem i que ja no sorprèn ningú. Se'm dirà que és normal que una gala d'aquest tipus es faci lenta, que sempre són iguals i etcètera etcètera. Doncs no! No sempre són iguals, hi ha gent que les sap fer molt bé i n'hi ha d'altres que les fan fatal. La que avui ens ocupa va ser digna, però es va anar esllanguint amb el pas dels minuts. Això sí, com l'any passat, el mestre de cerimònies va estar impecable. Pel meu gust, Buenafuente podria ser-ne el presentador vitalici. Llàstima que van començar a empatollar-se amb dibuixets sense gràcia i alguns esquetxos no van acabar de fer el fet. La trobada romàntica amb Maribel Verdú no venia a tomb de res i semblava escrita per Pablo Motos. I sí, Jimmy Jump, també conegut com l'imbècil de la barretina, va tornar a aparèixer. Ja fa temps que penso que qui s'atrevís a fer un documental sobre les tribulacions d'aquest noi, tindria possibilitats de causar sensació. Aquí ens fa basarda un individu així, però en segons quins festivals modernets se'n lleparien els dits si coneguessin la seva història.