Gala en blanc i negre

És inevitable pensar en els Oscar quan s'estan mirant els Goya. Les gales televisives d'entrega de premis –com gairebé tot en el món de l'entreteniment audiovisual– és un invent americà. I la gala dels Goya va tenir molts moments de record, d'imitació dels Oscar. El moment musical, per exemple, o quan un grupet d'actors ja guardonats s'encarregaven de presentar i glossar breument les actrius nominades en la categoria principal i a la inversa. I va ser quan Mercè Sampietro, Lola Dueñas, Ariadna Gil i Pilar López de Ayala estaven a punt de dir el nom de Javier Bardem que es va intuir que passava alguna cosa a l'escenari. El realitzador ho va amagar, com moltes altres coses. Era el retorn ignominiós de Jimmy Jump. Uns segons el vam veure, quan el de seguretat se l'enduia mentre ell volia posar la barretina al trofeu. Després d'Eurovisió, el que faci Jimmy Jump ja no té ni la meitat d'impacte. La gala va tenir moments de blanc i negre, com el seu presentador. El muntatge inicial va deixar la gala en un punt àlgid del qual va anar de baixada. I hi van contribuir alguns dels gags sobre les pel·lícules nominades. A l'APM? aquests vídeos els fan molt millor. I Buenafuente no és Ricky Gervais, ni tan sols és Corbacho. Buenafuente va fer de Buenafuente: jugant amb l'americana, me la cordo i descordo, i fent com si la cosa no fes amb ell. La gala va ser, en el fons, un reguitzell de pífies de realització. Però la més sonada la va protagonitzar la veu en off del Palau Reial. En comptes de presentar Mario Camus, el Goya d'Honor va i diu: Federico Luppi. I no va rectificar. O no estava atent o algú es va equivocar de pista d'àudio.