El poder de Silvio

Els primers tres minuts de Videocràcia són tota una declaració d'intencions del missatge, del que és aquest documental que empra molt bé el poder de narració de la imatge; excel·lent editatge. Els primers minuts són l'origen de la televisió comercial de Berlusconi: un embrionari concurs improvisat a mitjanit a finals dels setanta en què una mestressa de casa a l'estudi es treia una peça de roba si l'espectador endevinava la resposta. El muntatge continua narrant la involució posterior: ballarines en topless, hostesses que són vedets i el plató convertit en un gran cabaret, l'aparador del nou estil de vida imposat per la televisió comercial a la italiana: l'exhibicionisme sexual. I la música, in crescendo, entre funeral i marxa militar.

Sense ficció de TV3 va emetre dijous a la nit la versió televisiva, més curta que els 85 minuts del DVD oficial, del documental Videocràcia d'Erik Gandini; censurat a totes les televisions italianes, inclosa la RAI. El treball entrevista diversos exponents sorgits a redós del concepte de televisió comercial a la italiana: el paparazzi Fabrizio Corona, popular i polèmic, o la d'un jove italià que es presenta als càstings perquè vol ser com Corona. A Videocràcia no només s'explica l'origen d'un model televisiu que s'ha exportat a l'Estat sinó també l'ús polític que n'ha fet Berlusconi. Veient Videocràcia no vaig veure massa diferències entre els personatges del circ italià i l'espanyol, que té un element afegit: els brams de la caverna. Qui s'atreveix a fer un retrat de la “videocràcia” a l'espanyola? A quin canal ho hauríem de veure?