Ermessenda

Ermessenda no és una sèrie històrica. No hi ha grans batalles; ara només recordo una escena d'espases. És una sèrie de personatges focalitzada en la protagonista i la seva relació amb els homes: els que la sedueixen, els que l'aconsellen, els que la manipulen, els que la volen derrocar i, enfront de tot això, la determinació d'una dona. Per tant, el retrat és molt més contemporani del que el vestuari a la moda postgoda i l'esforç de recreació –sempre és difícil fer creïble el passat medieval– ens podrien deixar veure. M'agrada, però, que comenci ja adulta, i no com tots els biopics, amb les prèvies: la infantesa, les esposalles, la nit de noces, els fills... La història d'Ermessenda de Carcassona comença quan se li mor el marit. Dona de caràcter, Laia Marull sap imposar-lo. Sense guerres a camp obert i amb dues escenes de llit, Ermessenda s'explica seguint una sèrie de quadres més o menys quotidians; d'escenes de litigis de terres, entre nobles; de la voluntat d'una dona per la unitat dels comtats; en definitiva, de l'art de governar més que de l'art de la guerra. Hi ha també la relació de la comtessa amb Déu. Dirigir-se al pantocràtor esdevé un recurs que evolucionarà del dramatisme inicial; passa de la ràbia o'hariana a la confessió. Ermessenda es mereixia que s'expliqués la seva història. I TV3 ho havia de fer; s'han de recrear els mites nostrats, com ho fan totes les teles del món, encara que el producte no sigui prou rodó. I amb Ermessenda no tinc clar que l'audiència s'hagi quedat amb la dimensió política, d'una Angela Merkel medieval, o amb l'estereotip d'una matriarca morruda i manipuladora, una Angela Channing que dominava Girona, Barcelona i Osona.