Comunicació

Jaume Teixidor i Cuyàs

HISTÒRIC DE LA RÀDIO I EXDIMONI DELS PASTORETS DE GIRONA

«Sóc de dretes però em deien ‘rojo'»

Jaume Teixidor va ser durant molt anys el locutor per antonomàsia de les comarques gironines. Home de teatre, «bon vivant» i presentador de concursos de «misses» i del «Buscando la fama» es va guanyar la vida com a funcionari de sindicats i regentant l'estanc al carrer del Carme

Jaume Teixidor i Cuyàs va néixer al mateix temps que la primera emissora de ràdio a les comarques gironines. Quan Ràdio Girona feia les seves primeres emissions en fase de proves, va venir al món el 6 de novembre de 1933 i, segons la seva interessada versió, entremig dels espeternecs dels focs que posaven fi a les Fires i Festes de Sant Narcís, un senyal clar que estava predestinat a ser el Dimoni Gros dels Pastorets de Girona. Lligat des de sempre a la ràdio, on va debutar als 19 anys gràcies a la seva participació en diverses companyies de teatre gironines, si se li ha de buscar un altre vincle amb la ciutat de Girona és, sens dubte, amb el carrer del Carme, on va néixer, on sempre ha viscut i on, des de 1962, hi regenta un estanc. Funcionari dels Sindicats verticals, es va jubilar treballant per la Generalitat de Catalunya i va rebre la Medalla d l'Esport. Després de Ràdio Girona va ser director de Ràdio Blanes i un dels fundadors de La Voz de Gerona, l'emissora sindical, la qual va deixar per tornar a Ràdio Girona a començament dels anys vuitanta. Encara ara fa alguna col·laboració a Ràdio Cassà. Va ser durant molt anys corresponsal de Radio Nacional de Espanya i dels diaris El Correo Catalán i El Noticiero Universal, on signava amb el pseudònim Narcís Galligans. El Dimoni Gros dels Pastorets i durant molts anys solter d'or es va casar als 43 anys amb Maria del Àngels i té dos fills, Jaume i Narcís, de 29 i 23 anys.
el primer record
El primer record que tinc és el bombardeig del carrer del Carme el 1939. El xiulet de les bombes és una cosa que mai no s'oblida
LA MORT DEL PARE
El van assassinar quan jo tenia dos anys i mig. És una història que la meva mare mai em va voler explicar
El periodisme
El governador i el delegat de Sindicats em deien que jo era ‘rojo'. Mare de Déu!
la ràdio
Reconec que vaig ser molt popular. Només hi havia una emissora i un locutor; per força!
L'Onyar
Un dia ha de ploure de veritat i llavors tornarem a tenir l'aigua dins de les cases

En Jaume Teixidor té encara el que se'n deia veu de Radio Nacional. Ens rep amb en Jordi Soler, amic i conegut de molts anys, al menjador de casa seva, al qual accedim després de passar per l'estanc. El presideix un gran quadre d'en Bosch Martí, on el pintor acumula la Girona de tota la vida: catedral, Sant Feliu, Sant Domènec, les Àligues i la Llotja que es va desmuntar i hi afegeix la tribuna de les autoritats on es pot endevinar un governador civil que podria ser Victorino Anguera Sansó. Té emmarcat un fotomuntatge de Bosch Martí i Bep Marqués i, en una sala a part, dos relleus de Lluís Güell i un tèlex que es va emportar de la delegació a Girona del Correu. Guarda els retalls de tot el que va publicar i dues caixes de cartes d'amor de les seves incondicionals de la ràdio.

–«Aquest quadre d'en Bosch Martí em va costar 15.000 pessetes i el van portar ell i en Lluís de l'Arc a peu des de la plaça de les Castanyes, on en Lluís hi va posar el marc, que, per cert, em va costar 20.000 pessetes.»
–Tu ets un gironí del carrer del Carme.
–«El primer record que tinc és de quan tenia cinc anys i és el bombardeig del carrer del Carme, el gener de 1939. Davant de casa hi van posar un niu de metralladores i els avions que venien de Palma de Mallorca a bombardejar Celrà, que llavors era un camp d'aviació, i les línies fèrries, passaven per sobre de les Pedreres. Les bombes, sortosament per a mi, van caure a 500 metres i van fer catorze o quinze morts. A can Crestó, per exemple. A Girona, d'anar al cementiri en dèiem anar a can Crestó, que era l'última casa del carrer del Carme.»
–Quin record!
–«La meva mare i la meva àvia ens feien posar a sota la taula del menjador. I l'àvia resant a santa Bàrbara... És punyent tenir aquest primer record. I el xiulet de les bombes és una cosa que mai no s'oblida. L'1 de febrer la família va decidir marxar a can Corretja, a la Font de la Pólvora. I el 4 de febrer vam tornar a casa i la vam trobar saquejada. Fins els llençols, es van emportar!»
–Els nacionals!
–«Al carrer va marxar tothom menys una dona que va penjar la bandera espanyola i un ‘Viva Franco', i és clar, allà no van entrar els moros.»
–Els primers records d'infantesa són tristos. Li van matar el pare.
–«El van assassinar quan jo tenia dos anys i mig. És una història que la meva mare mai em va voler explicar. Sempre deia: ‘Un altre dia!' I es va morir sense explicar-ho. Ho sé per la germana del meu pare. Ell treballava a l'estació, era factor. Al davant de la Creu de Palau hi havia can Canet, on vivia un company seu, que era de la CEDA, i el dia 18, quan va esclatar la revolució es va quedar a casa. El dia 22, el cap de l'estació va demanar al meu pare que, com que hi passava per davant, anés a preguntar-li què pensava fer. Hi va trobar el director de ‘la Caixa', el senyor Carreras, i un altre de Salt; en aquell moment hi van arribar els milicians i sense dir ni ase ni bèstia els van posar darrere la finestra i els van disparar. L'amo es va fer passar per mort i va ser l'únic que va escapar amb vida. La meva mare estava encinta i va perdre el que havia de ser el meu germà.»
–Això l'ha marcat.
–«I tant! A mi em parlen d'aquesta classe d'esquerra, que llavors eren la UGT, el POUM, la FAI, i automàticament em ve a la memòria el drama nostre. També varen assassinar un meu oncle, que era el capellà de Santa Pau, que tenia 70 anys i era mig cec. El van matar els qui ell havia batejat, donat la comunió i algun fins i tot casat.»
–Se n'ha après, de tota aquella història?
–«Desgraciadament, no. Així com tècnicament cada dia avancem, des del punt de vista humà anem enrere. Els anys quaranta al carrer del Carme tothom sortia a prendre la fresca, s'enraonaven els veïns. Ara tens veïns que ni coneixes. És una societat tan individualista...»
–La canviaria?
–«Home! Jo no sé ni com tinc salut. Vam passar molta gana. Jo havia menjar peles de patata i verdolagues amanides. Fèiem una truita de farina amb una cullerada i un ou, i allò era el cel. Per això quan vaig a un restaurant encara m'ho acabo tot perquè recordo la gana. I la xocolata de garrofer, plena de cucs. Els apartaves i menjaves...»
–Ara també hi ha gent que passa gana.
–«I tant! Però el pitjor que et poc passar és que et treguin la vida. El 1943, qua van enterrar el meu avi, vaig veure el cadàver del meu pare. Estava cosit a trets. Això no s'oblida. Diuen: en Jaume Teixidor és de dretes! No ho sé, si sóc de dretes...»
–Home, molt i molt de dretes...
–«Sí, però mai de la vida faria mal a un d'esquerres. Ni pensar-hi!»
–L'ha temptat la política?
–«No, mai.»
–Era molt de dretes, però mal vist pel règim.
–«Ho vaig passar molt malament, perquè l'Anguera Sansó i el delegat de Sindicats deien que jo era rojo. Mare de Déu! I em va treure de corresponsal de Radio Nacional i va fer mans i mànigues perquè em fessin fora del Correu i del Ciero. I em volia fer traslladar a Ripoll, amb la fred que hi feia a l'hivern.»
–Per què?
–«Mira, una cosa és la ideologia i l'altra, entregar-te incondicionalment a qui mana. I l'any 1968, quan varen començar les obres de l'Onyar em vaig posar les mans al cap. Volien fer com els jardins de Perpinyà i varen començar a emplenar de terra l'Onyar, sabent que no hi ha embassaments i que l'aigua que cau ha de passar tota per Girona. I, és clar, jo ho escrivia.»
–Anunciava riuades.
–«A dins de casa he vist entrar aigua l'any 40, l'any 56, el 62 i el dia del Pilar del 70, que vaig tenir un metre d'aigua a casa.»
–I van venir.
–«El que feien a l'Onyar era impensable. La plataforma que hi havia a la plaça Catalunya engolia 480 m³ per segon. Ara són 750. Els polítics diuen que l'Onyar és amplíssim quan passa pel carrer del Carme, però a can Camaret, amb el carril bici s'han menjat mitja llera. I per a més inri està ple de matolls. Algun dia ha de ploure vint-i-quatre hores seguides. Trigarà cinc o deu anys. Llavors tornarem a tenir l'aigua dins de les cases. L'Onyar està més brut que mai i l'aigua saltarà i ho farà pel carrer del Carme.»
–Ho havia avisat
...
–«Al Correu i al Ciero fèiem cròniques fortes i ens deien que a Madrid, llavors tot es feia a Madrid, ho calculaven i que no hi havia perill. L'any 69 un director general va dir a l'Ajuntament de Girona: ‘Me beberé toda el agua que pase por encima de la plataforma'. Mai més ha vingut!»
–És curiós, se'l recorda més com un locutor frívol!
–«És així. Però vaig fer molts anys de periodista. Al carrer Mercaders érem en Gay, en Madrenys i en Martí i en Pepe Fernández, que hi dormia i tot.»
–I no es barallava amb els d'esquerres?
–«No, perquè no podíem fer política. La crítica era cosa d'obres i dels ajuntaments. Res d'ideologia, ni contra el règim. Però en el cas de l'Onyar coincidíem que havia estat una desgràcia anunciada. Posar terra a l'Onyar! Els vells se'n feien creus. I encara ara el veig perillós l'Onyar, més que fa trenta anys. S'ha construït tant... Un dia ha de ploure i aquell dia la ballarem!»
–Vostè era locutor, però també era funcionari.
–«L'any 1952 en unes oposicions vàrem entrar en Medinyà, en Paulí i jo. Ells van tenir la sort que els van posar a l'Obra Sindial del Hogar y Arquitectura, i en cinc anys ja es van posar per ells. Van veure el negoci. A mi em van posar al Sindicat del Metall, amb el senyor Sarasa, de grata memòria, que els diumenges al matí anava a fer mítings als ferrers de poble, que les autoritats tampoc no ho veien gaire bé. I ho feia tot en català, l'any 52! Ja volia que els obrers s'unissin. Després va ser president de la Cambra de Comerç i va lluitar perquè Barcelona no s'emportés el Ter. Avui es pot dir que el Ter desemboca a Barcelona. I anar passat anys de funcionari, per viure. Perquè jo a la ràdio m'he fet més savi que ric. Quan presentava pubilles em pagaven 500 pessetes, però com que hi anava en taxi, ja em costava 400.»
–Sempre ha tingut fama de bon vivant!
–«Això sí. Com que ho vaig passar tan malament, dono molta importància a un bon àpat, amb cava. Només he provat una vegada Dom Perignon. Si abans de morir hi torno, vaig directament al cel.»
–Anem a la ràdio?
–«Jo feia teatre i algunes obres les feien per ràdio. A El port de les boires jo era capellà obrer i comunista. I el director, el senyor Emilio Banda, em va fer cridar. Vaig pensar que com que l'obra era inapropiada per l'època no es podria radiar. Però em va dir:‘Quiere ser locutor'? I així va començar.»
–Com era la ràdio?
–«Hi havia molta gent. En Brugué, en Ribas, l'Aragó, en Narcís Ferrer, en Boada. A Ràdio Girona als anys cinquanta i seixanta es feia teatre de veritat. Música clàssica, sardanes... Resurexit, on sortia l'Aragó amb aquella veu greu, que molta gent es pensava que era un capellà...»
–Era molt popular!
–«Home, si només hi havia una emissora i un locutor, per força. Ser locutor era un somni. Però hi havia la Francina, que, sens dubte, és la veu de la ràdio gironina. Vull recordar en Josep Maria Sabench, l'impulsor de Buscando la fama. A casa seva, a Foto Lux, s'hi passava hores i hores fent assajos.»
–Era millor la ràdio?
–«Era diferent. A Ràdio Girona es tocaven tots els temes de la ciutat, menys el polític. Ara totes les ràdios semblen iguals.»
–Però un dia se'n va anar a la sindical?
–«Hi vaig fer Mundo musical amb la Mary Gisbert durant molts anys. Després, amb el nomenament d'en Joan Albert Argerich, que no volia aquella ràdio frívola, vaig tornar a Ràdio Girona. Un dia vaig fer conya amb en Nadal i l'Argerich em va fotre un ruixat...»
–Ha estat molt crític amb la Girona d'en Nadal...
–«Sí, molt. En Nadal no ha fet absolutament res pel problema de l'Onyar, que ja veus que em porta de cap. I ara que és conseller d'Obres Públiques, no entenc que no hi tingui interès. Quan l'Onyar baixi s'emportarà els béns dels que són d'esquerres, independentistes i de dretes. Girona és ciutat de setges, però també de riuades...»
–Va ser mosca collonera de l'alcalde?
–«Em fa l'efecte que sí. Em trucava... Jo considero que llevat de la despreocupació per l'Onyar, ha fet coses bones. Però ho volia controlar absolutament tot i, a més, va apujar moltíssim els impostos. A més, el pavelló de Vila-roja havia d'anar al camp de futbol de Vista Alegre. Per la festa ho anunciava. Després ja no va venir més...»
–Els seus li deien «rojo» i amb la democràcia tampoc era ben vist.
–«Perquè mai he raspallat els polítics.»
–Va ser gran amic del senyor Manel Bonmatí.
–«Una persona entranyable. Amb ell vaig agafar consciència de la vida. Havia nascut el 1904, com el meu pare. M'explicava coses de quan era alcalde accidental, abans de la guerra, que ell era de la Lliga. Quan van posar la llet embotellada, un dia va sortir agra, i totes les dones de Girona davant de l'ajuntament. Va haver de sortir pel teatre i fugir. El 36 el van salvar els amics del futbol. Ell, però, sempre deia que vestido de honrado trabajador, és a dir amb un mono, va preferir passar la frontera. I quan ho va fer el primer que va demanar va se r una truita de patates.»
–Era un catalanista.
–«Ell no era polític, però s'estimava Catalunya per sobre de tot.»
–Va ser Dimoni Gros dels Pastorets. Es diu que en Joan Ribas el va fer fora per carta?
–«Em va enviar el motorista, Jo ja tenia 58 o 59 anys i em va dir que m'havia fet gran. A ell li agradava molt canviar el text i assajar, cosa que jo crec que no s'ha de fer perquè el maco dels Pastorets és l'encís: blanc i negre, bo i dolent. Cada any per Fires et trucava per als assajos, i aquell any no em deia res. Al final va arribar la carta.»
–Els feia amb en Donato i en Casas?
–«Sí, des de La Salle. Vaig començar amb 15 anys a fer de sant Josep, després vaig ser pastor i després, dimoni. Hi havia en Xavier Soy, que feia d'àngel; en Francesc Francisco, que era pastor; en Francesc Ferrer, l'Àngel Guirado i en Joan Paredes, que va ser regidor i diputat. Tots els que feien de bons han tingut càrrecs importantíssims; en canvi, dels dimonis, cap hem entrat en el món de la política.»


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.