cultura

la crònica

Guitarra, veu i saviesa escènica

Sol a l'escenari, amb la seva guitarra –elèctrica, excepte en el bloc central acústic–, quatre llumetes molt ben posades, vint cançons totes per sobre del notable alt –algunes, excel·lent cum laude–, i un domini absolut de l'ofici, de l'espai i de la psicologia de masses, Jorge Drexler va aconseguir dissabte un èxit superlatiu a la sala gran de l'Auditori de Girona, dins de Temporada Alta, i va ser reiteradament ovacionat al llarg de les dues hores que va durar el concert. El cantautor uruguaià va interactuar molt amb el públic i el va fer cantar –de vegades massa–, xiular i posar ritme a les cançons picant de mans i espetegant els dits. Drexler, xerraire per naturalesa, es va esplaiar amb soliloquis sobre la gènesi de les cançons, recordant per exemple com Joaquín Sabina –que va imitar prou bé– li havia suggerit una nit la tornada de Milonga del moro judío, o per què va compondre fa vint anys De amor y de casualitat, per explicar-li d'on venia al seu primer fill, que encara havia de néixer. També va mantenir divertides converses amb el públic, i fins tot va trobar una manera molt elegant d'alliçonar algú a qui li va sonar el mòbil, concedint-li que demanés una cançó –La trama y el desenlace–, “sense que serveixi de precedent”.

El concert va començar amb Eco, la cançó que dóna títol al disc més representat en el repertori, amb set temes, si comptem l'oscaritzada Al otro lado del río, que va cantar a pèl, com quan va recollir el premi després que no li deixessin cantar-la a la gala hollywoodenca. I així, entre la distorsió elèctrica d'alguns temes i la guitarra i la veu gairebé sense amplificar d'altres, van anar desfilant grans cançons, com ara Polvo de estrellas, Guitarra y vos –que va batejar el concert–, Disneylandia, Hermana Duda, Deseo i Bolivia, dedicada a l'únic país llatinoamericà que va rebre els seus avis i altres jueus que fugien del nazisme, el 1939. “Una paradoxa: refugiats europeus demanant asil en el Tercer Món”, va dir convidant a la reflexió. Per als bisos van quedar La luna de Rasquí, Sea, la poc coneguda 730 días (1996), cantada per un deute personal, i Todo se transforma, com a final apoteòsic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MÚSIC

L’encanteri ‘pop’ de Lana del Rey triomfa al Primavera Sound

BARCELONA
COMUNICACIÓ

El lleidatà Lluís s’imposa per sorpresa en la final del concurs ‘Eufòria’

BARCELONA
Ester Boquera Diago
Directora de ‘Les publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1931-1939

“La Generalitat republicana va editar quasi 90 títols a l’any”

Banyoles
art / música

Més de 40 artistes de diferents disciplines, al Wart Project 24

sant jordi desvalls
música

Joanjo Bosk reprèn la línia poètica amb ‘Cançó de repòs’, de Leveroni

figueres
Cultura

Margot Benacerraf, figura històrica del cinema veneçolà

música

El grup tarragoní Stromboli Jazz Band, en un festival de ‘dixieland’ a Portugal

tarragona
Cultura

La Patum Infantil omple de balls i salts la plaça de Sant Pere

Berga

L’Escola de Teatre La Diana estrena ‘Un Dios salvaje’ a El Canal

Salt