Salsa de primera

És molt lloable la tasca que des de fa anys està portant a terme Diego el Cigala per reivindicar la millor música llatina des d’una òptica més o menys flamenca: primer va ser el bolero, amb el brillant Lágrimas negras (2003) al costat de Bebo Valdés, després el tango i, ara, la salsa, amb Indestructible (2016): la salsa novaiorquesa facturada des del barrio pel segell Fania i totes les seves estrelles, en els anys setanta. Amb una potent banda de deu músics, formada per vents i percussions més el piano del gran mestre gracienc Jaime Calabuch Jumitus, el Cigala va presentar dissabte Indestructible a Peralada, vuit anys després de la seva última visita al festival –llavors amb Tomatito, ara sense guitarrista–, amb sonoritats d’ultramar en què el flamenc només va estar representat per la Nana del caballo grande, de Camarón, cantada amb el piano, entre Te quiero, te quiero, de Nino Bravo, i el bolero Vete de mí. Amb tota la banda, van sonar altres boleros com ara Veinte años, Lágrimas negras i Corazón loco, però sobretot salsa de primera: clàssics d’Héctor Lavoe com ara Juanito Alimaña i Periódico de ayer, El ratón, etc. Van ser dues hores molt intenses, a pesar de l’actitud una mica erràtica del Cigala, que va fer patir el públic i els seus músics.