En qualsevol botiga de records de Barcelona, París o Londres, s’amunteguen bibelots amb la imatge del Che Guevara. El guerriller argentí, enfant terrible del capitalisme, s’ha acabat convertint en una icona global del màrqueting. Una paradoxa que l’historiador de l’art Joan Maria Minguet encara arrossega més enllà amb aquesta reflexió tan desoladora: “Fins i tot ens podem trobar feixistes que duen una samarreta amb el seu rostre.” L’esperit revolucionari del Che ha quedat desvirtuat del tot. De fet, la mateixa idea de revolució s’ha anat aprimant com un tel de ceba. A les ordres del poder, revolució és el nom d’un perfum de luxe, i llestos. “Ens han robat el concepte de revolució: ha quedat diluït en la societat de consum i en les indústries culturals”, exclama Minguet, que ha traduït el seu pensament, sempre rebel i inconformista, en una exposició que es pot veure a l’Espai Cultural Barra de Ferro de l’escola Eina.

La revolució és una ficció. La ficció és una revolució (fins al 25 de novembre) no és ben bé una exposició sinó “un assaig” que implora el rescat de les essències de la insurrecció popular, diu Minguet, que no ha volgut fer sol l’aventura: ha fet una crida a una setantena d’artistes, dissenyadors, pensadors, però també pedagogs i exalumnes seus d’Eina, per involucrar-los en un projecte col·lectiu de reapropiació del sentit primigeni de revolució des del camp de la creació. Com a avantsala d’aquest desplegament d’actuacions, la gran majoria humils però de molta potència simbòlica, Minguet ha tirat de la seva col·lecció de cartells de les revolucions que han marcat la història del segle XX i del seu fons de cartells de pel·lícules amb proclames revolucionàries edulcorades o de vol gallinaci. Uns al costat dels altres deixen en evidència la depriment involució.

En un cartell cubà de l’1 de maig dels anys 70 la certesa, en forma de lema, era aquesta: l’art és una arma de la revolució. Avui, en plena germinació de noves revolucions, sense anar més lluny, la revolta democràtica catalana, quina és la implicació dels artistes? Més aviat minsa, lamenta Minguet. “L’art només es pot pensar des del conflicte, mai des de la comoditat. L’art hauria de ser una trinxera per posar-ho en qüestió tot, per aspirar a transformar la societat i per generar un nou imaginari que actualitzés els punys alçats i la falç i el martell. Jo reivindico el pamflet, sí: ara ens seria de gran utilitat.” Hi ha un nucli de creadors i intel·lectuals (“els que molesten, que destorben”) que s’han avingut a participar en aquest laboratori de proves de paraules i imatges agitadores impulsat per Minguet. Vicenç Altaió, Nora Ancarola, Joan Fontcuberta, Jesús Galdón, Marina Garcés, Núria Güell, Arnau Puig o Francesc Torres són alguns dels artífexs d’unes peces que van des del simple paper intervingut (per exemple, hi ha un collage fet amb una fotografia de la caiguda del tsar rus i un retrat del rei espanyol Felip VI) a petites instal·lacions (com un mural que subverteix l’acció dels manifestants en contra del referèndum de l’1-O que van arrencar el cartell de “Més democràcia” de l’edifici de l’Ajuntament de Barcelona).

El gest, insubmís sens dubte, del muntatge expositiu és que no hi ha cap cartel·la que atribueixi les obres a ningú. Tampoc s’indica enlloc qui és l’autor de les frases que omplen les parets de l’espai, en una de les quals, justament, es critica la importància desmesurada que es dona a la signatura de l’artista per fixar el valor i el preu de l’art: “Massa egos, massa petulància, massa sector: l’anonimat és revolucionari.”